Després de la sobtada desaparició d’Antoni Rogel, Lluís Sàmper va ser elegit president de la Federació Andorrana d’Associacions de Persones amb Discapacitat (FAAD). Una tasca que compagina amb la de representant dels pensionistes al consell d’administració de la CASS.

Fa poc ha estat nomenat president de la FAAD. ¿Com afronta aquest encàrrec?
L’objectiu és donar continuïtat a la tasca desenvolupada pel senyor Rogel. El 2007 es va plantejar crear una federació per parlar amb una sola veu amb Govern i el 2009, gràcies a tasca del senyor Rogel, es va signar un conveni amb el ministeri de Benestar i Salut, un text que ha tingut continuïtat amb el nou Govern.
Crec que estem fent una tasca important de suport als discapacitats. Tramitant-los papers, assessorant-los, defensant els seus interessos... i ara volem gestionar un banc de materials. La intenció és arribar a un conveni amb la Seguretat Social per poder gestionar cadires de rodes, crosses, etcètera. És una forma d’apropar-ho i centralitzar aquest material. A més, a Prada Casadet disposem d’un espai ampli que està a disposició de totes les associacions. A més, convidem les que no hi són, com la dels celíacs i altres, a compartir local i costos.

Dues entitats van expressar la voluntat de deixar la federació i, de moment, no semblen disposades a tornar-hi. ¿Es preveu fer alguns passos per reconduir la situació?
Farem tot el possible perquè tornin perquè per mi mai no han marxat. En el seu moment no se’ls va acceptar la dimissió. Nosaltres ens agrupem per arribar als llocs a què una associació sola no pot arribar. De fet, la ministra de Salut sortint va expressar el compromís formal de reunir-nos sota la seva presidència i intentar arribar a un acord. És una llàstima no poder treballar tots junts en una mateixa direcció. De fet, aquestes dues associacions segueixen ocupant les instal·lacions de Prada Casadet, només que no vénen a les reunions.

Ha exposat que continuaran les actuacions iniciades per l’anterior president. ¿Quines són?
Ara el Centre de Recerca Sociològica està fent un cens de discapacitats amb el suport de Banca Privada d’Andorra. Avui no tenim dades del volum de minusvàlids que hi ha al país i crec que serà útil per impulsar les mesures que necessiti aquest col·lectiu. A Espanya es calcula que un 5% de la població té algun tipus de discapacitat.

¿Quins són els principals problemes amb què es troben les persones discapacitades?
L’econòmic és important, però n’hi ha d’altres. De fet, ara  participem a la Taula d’Igualtat i hem fet un volum important de propostes. Una és que es rebaixi el percentatge de menyscabament de les persones discapacitades per donar accés a la pensió de solidaritat. Hi ha persones que encara que no tinguin el 70% de menyscabament, per uns factors de salut social també s’haurien de considerar a l’hora de donar ajudes que ara per ara no compte de forma suficient. Cal parlar del percentatge a partir del qual es pot rebre aquestes ajudes, analitzar-ho, mirar què fan als països veïns. Cal debatre-ho entre les parts implicades.

¿Quines mesures es podria adoptar dels països de l’entorn?
Al països veïns tenen uns tribunals multidisciplinaris que fins i tot estan per sobre de la Seguretat Social i que són tutelats pel Govern, i tenen l’última paraula. Aquests tribunals són molt objectius. No en el grau òptim, però està bé. Això també evita que es recorri massa sovint als batlles. No és que hi hagi molta gent que s’adreci a la Batllia, però hi ha molts ciutadans que creuen que tenen un dret i realment no el tenen.
Però, a part d’això, hi ha algunes malalties, com la fibromiàlgia, que l’OMS té reconegudes i per a les quals ha fet uns protocols de diagnosi, però aquí no s’acaben d’assumir. És clar que és un cost, però els nostres veïns van cap a aquesta direcció. A més, cal afegir que a països com Finlàndia i Noruega s’aplica la discriminació positiva als discapacitats amb unes ajudes importants.

Ha comentat que en el marc de la Taula d’Igualtat s’ha fet moltes propostes.
Hi ha qüestions bàsiques, com l’adaptació dels habitatges. Segons la llei, un 2% del parc immobiliari ha de ser accessible, però ara com ara aquesta normativa no es compleix. A més, pel que fa als pisos de lloguer, ara ens veiem obligats a tornar l’habitatge a l’estat original en el cas que hi haguem fet obres per convertir-lo en accessible. Això representa una despesa econòmica important i creiem que caldria eliminar aquesta qüestió. També cal donar suport als cuidadors informals. Els familiars dels minusvàlids necessiten programes de respir.
Pel que fa la salut mental, una vella reivindicació és la cobertura de l’atenció psicològica. En aquest àmbit també caldria oferir visites domiciliàries i ampliar les instal·lacions per als malalts mentals, que són massa petites. Una altra demanda és reorientar els pisos tutelats. Ara ja n’hi ha de disponibles per a aquests malalts, però caldria canviar la forma de funcionar. A més, a El Cedre tampoc hi ha instal·lacions per a malalts mentals.

¿També hi ha reivindicacions encaminades a facilitar la incorporació d’un discapacitat a un lloc de treball?
Creiem que caldria donar ajudes perquè les empreses contractin persones amb discapacitat. Sobretot les grans. Hi ha certes malalties que estan estigmatitzades i hi ha gent que amaga la seva discapacitat per por de perdre la feina.
També caldria estendre la teràpia ocupacional que ajuda els malalts d’Alzheimer i malalts mentals, que els reintegra molt bé a la societat. A més, els malalts mentals tenen un problema afegit, perquè tenen feines precàries i els queden períodes al descobert de cotització a la CASS en què caldria que tinguessin cobertura, perquè si no es produeix una injustícia. Ja la tenen, però és molt limitada al nostre país.
En l’àmbit econòmic, les associacions també demanen que es tingui una pensió equivalent al salari mínim quan algú tingui un impediment per treballar. Ara hi ha pensions de 400 euros. I també demanen que la pensió de grau 1, que és molt baixa, sigui compatible amb la baixa remunerada, per exemple per als que participen en el programa Agentas de l’Escola Meritxell.
Una altra demanda és la creació d’un protocol de coordinació entre els diferents serveis sociosanitaris. Això és una tasca a fer que no té un cost elevat. Si els professionals disposen d’un manual de bones pràctiques, sabran com han d’actuar. Aquest protocol també ha de ser útil als mateixos usuaris. I, finalment, caldria formar un equip d’intervenció en la planificació familiar de les persones amb problemes de retard mental.

¿Quina primera valoració feu de la Taula d’Igualtat?
Totes les propostes que hem presentat es consideraran. Abans s’assumien per unanimitat i si hi havia un vot en contra ja es retirava. Ara hi ha un nombre més elevat de propostes i ja serà el legislatiu qui triarà. Nosaltres estaríem molt satisfets que les més importants es fessin realitat.

¿Cal més sensibilitat de la societat envers els disminuïts?
Sí. Ens trobem amb problemes molt bàsics, com el fet de no poder passar per la vorera perquè hi ha un cotxe aparcat a sobre. Un cop l’any s’hauria d’organitzar una jornada en què tots anéssim sobre una cadira de rodes. Cal fer campanyes de conscienciació adreçades a tota la ciutadania.

Ha comentat la qüestió de la mobilitat dels discapacitats. ¿Encara hi ha molts passos per fer per a l’accessibilitat?
La llei d’accessibilitat i barreres arquitectòniques no es compleix íntegrament. Aquí vull fer un homenatge al senyor Rogel, que hi va treballar molt. Va ser un gran lluitador. Tampoc tots els autobusos tenen la plataforma per a cadira de rodes i cal més semàfors adaptats per a persones amb visió reduïda.
També vull destacar que l’anterior president va intentar negociar amb l’ONCE, perquè Andorra en podria treure uns bons beneficis, com la col·laboració en l’adquisició de gossos pigall, una biblioteca en braille i elements per a ordinadors per a invidents.

¿Quines són les primeres sensacions com a membre del consell d’administració de la CASS?
L’objectiu és continuar la tasca iniciada per Juli Fernández d’atendre els pensionistes. És una bona via per impulsar la democràcia participativa.

Es parla molt de les arques de la parapública. ¿Creu que pot estar en perill el model actual?
No està tan malament la cosa. Respecte a les pensions, els fons són suficients fins al 2025, i d’aquí al 2025 poden passar moltes coses, es pot capgirar l’economia mundial i pot arribar un moment de bonança. Crec que s’ha creat massa alarmisme. Sí que és cert que hi ha dèficit a la branca malaltia, que cobrirà el Govern. Perquè aquesta situació canviï s’ha de posar en marxa moltes mesures. De fet, el Govern ja va fer un pla a tres anys per reduir la despesa mantenint les prestacions. Però crec que tots plegats hem de contribuir a fer viable el sistema.

¿Què n’opina, de la nova llei de la CASS?
És un text que ha millorat substancialment l’anterior. Aquesta llei ha estat molt ben rebuda pels discapacitats. Tot i així, una cosa és la teoria i l’altra la pràctica, i potser caldran alguns retocs. Amb tot, crec que un any no és temps suficient per analitzar-la. Hem de deixar passar més temps.

¿En quin sentit representa un pas endavant per al col·lectiu de disminuïts?
Hi ha qüestions, com les pensions d’invalidesa, que són un gran encert. Aquest també és el cas de les prestacions familiars. Però hi ha coses que caldrà canviar perquè no es van afinar prou bé. Van ser massa anys sense canviar una llei. Amb tot, el nou text ofereix moltes coses. El fet que el Govern es faci càrrec dels complements no contributius és un gran avenç.
Sóc optimista respecte a la llei de la Seguretat Social. Tot i així, crec que hi haurà d’haver una evolució perquè els discapacitats tinguin assegurada una pensió que els permeti viure dignament. Hi ha un estudi de l’Ajuntament de Barcelona que diu que un discapacitat gasta molt més que la resta de persones. I segur que és així, només cal analitzar el dia a dia dels disminuïts.
També he de dir que la nova llei de la CASS incorpora un quart motiu d’invalidesa, que és la persona que té una dependència total de l’altra. I a aquesta persona li donen un 90% del salari mitjà, mentre que per a la resta d’invalideses es dóna un 50% o un 60%. Crec que aquí no hem anat prou lluny, perquè a Alemanya, per exemple, si hi ha un familiar disposat a cuidar una persona dependent se li dóna un salari social que surt molt més barat que l’internament d’aquesta persona en un centre. Aquesta proposta ja havia sortit als anys 90 i ja som al 2010 i encara no ho hem fet. Això, en un país petit com el nostre, crec que es podria impulsar. Penso que és més assumible això que no pas el cost de l’internament en una institució.
Als països veïns ja hi ha programes per quedar-se a la llar perquè crec que la institucionalització només ha de ser recomanada per una comissió multidisciplinària en el cas que no hi hagi cap altra solució al problema. És molt més recomanable que la persona estigui a la llar i conegui els topants de casa seva.

¿Quins són aquests canvis que caldrà introduir a la llei?
Per exemple, per a la gent de més de 65 anys que no té cap pensió s’augmenta un 10% la del seu marit o del cònjuge en qüestió. Tot i així, hi ha casos en què cada membre de la parella rep una pensió, però sumades són inferiors que si s’augmentés un 10% la pensió del marit. Per aquest motiu, cal més flexibilitat. Estem assistint a un procés de feminització de la pobresa. Cal tenir en compte que les dones tenen pensions més baixes perquè han cobrat salaris més baixos. Caldrà aplicar mesures correctores perquè la societat ho demanarà. Una altra qüestió és el fet que les dones veuen reduït el seu salari en una part més important en el cas que mori el marit que si és a la inversa.

¿I com s’ha de fer front al pagament d’aquestes prestacions? ¿Amb un augment de les cotitzacions?
No s’ha d’augmentar les cotitzacions. Aquí l’atenció sanitària no és universal, i per tant ja és un sistema que comporta una despesa inferior que als països veïns. Cal tenir en compte que aquí hi ha gent que no arriba als 65 anys i que, per tant, la pensió que hauria de rebre es queda a les arques de la Seguretat Social. A més, el nostre sistema també permet treballar més enllà dels 65 anys. Fins als 72, concretament. Això també són ingressos per a la parapública.

Els jubilats s’han queixat sovint de les pensions.
És cert que les pensions són massa baixes, però amb les pensions de solidaritat ja s’adopta mesures correctores. He de dir que normalment aquestes pensions es concedeixen.