Diari digital d'Andorra Bondia
La Cristina reivindica trencar el tabú de les malalties mentals.
La Cristina reivindica trencar el tabú de les malalties mentals.
Les marques que li apareixen al cos a causa de la malaltia.
Les marques que li apareixen al cos a causa de la malaltia.

Malalts invisibles


Escrit per: 
M. P. / Foto: C. G.

“No m’avergonyeixo de dir que no puc fer pràcticament res, els meus ossos tenen un 10% menys de resistència del normal per l’edat que tinc a causa de la medicació, perdo musculatura, no puc fer força, anar al bany és un problema moltes vegades, tossir o esternudar em deixa sense respirar i fins i tot sense veu, ja que la caixa toràcica se m’inflama, i fins i tot tinc problemes de pèrdues d’orina”. El relat és de la Cristina García. Té 40 anys i el 2015 va començar el seu malson. “Al principi pensàvem que podia ser estrès, perquè treballava moltes hores, però després m’ho van descartar”, exposa. Li apareixia una inflor dolorosa en parts del cos que hores abans havien estat exposades a alguna pressió. Després de donar moltes voltes i visitar diversos metges, finalment el 2018 li van donar un diagnòstic: urticària per pressió. Es tracta d’un tipus d’urticària poc freqüent i en la qual els símptomes, a diferència de la resta d’urticàries, poden aparèixer fins i tot després de 12 hores. Les lesions surten en punts de suport com els genolls, els colzes, glutis (després d’estar molta estona assegut), als palmells de les mans (pel simple fet, per exemple, de fer força sobre un ganivet per tallar alguna cosa) o a les plantes dels peus després de caminar. És una malaltia minoritària. “Soc l’única a Andorra i no hi ha gaires persones que la tinguin als països veïns”, remarca.
Tenir un diagnòstic, però, no sempre comporta tranquil·litat. “Ha estat i continua sent un procés molt dur. Durant els primers 3 anys em sentia com un conillet d’Índies, amb qui anaven provant medicaments”, detalla, i afegeix que, a més, “són malalties que no es veuen i cansa molt que la gent no se n’adoni”.
La Cristina tenia una bona feina, ben pagada “i per a mi era molt important”. Però va arribar el dia en què li van dir que no podia seguir treballant. “Que et diguin que l’únic que és important per a tu s’ha acabat, em va xocar”, i és que amb la medicació que té actualment no pot fer una vida normal. “Puc estar per casa i moure’m una mica i prou”. A part de la malaltia, doncs, “també he hagut de lluitar molt perquè econòmicament no arribava a final de mes”. “Tenia una baixa mèdica però l’alta administrativa, és a dir, vaig estar des del setembre del 2016 fins a l’agost del 2020 de baixa mèdica sense cobrar res”, recorda, explicant que “les baixes mèdiques laborals són per un temps limitat, però com que la meva malaltia representa que és crònica, no em podien tenir de baixa”. I així, sumant problema rere problema és com una malaltia física pot derivar també en una malaltia psicològica. A part de la urticària per pressió, també té diagnosticada fibromiàlgia, fatiga crònica i trastorn depressiu i trastorn límit de la personalitat.
“El pitjor de les malalties és quan depens d’altres persones o institucions, sobretot quan t’estan traient el teu mitjà de vida, que és la feina”, remarca. Finalment, l’agost del 2020 la CASS li va concedir una pensió d’invalidesa de nivell 2. “Amb aquests diners vaig poder respirar una mica”, manifesta, però “tot just començava el meu pitjor malson”. El procés d’avaluació de la Conava. Però el resultat que li donaven no coincidia amb el de la CASS. “La primera vegada em van donar un 5% de factor social i 45% de factor mèdic, un 50% en total. Però quan faig la segona, que ja tenia més diagnòstics, em donen la mateixa puntuació mèdica i em baixen dos punts de factor social perquè el meu marit cobrava d’una Conava al 62%”, lamenta. Va presentar un recurs, però se li va denegar i l’única opció era anar a judici, “però ja estic cansada”.
“Lluitar cada mes et deixa exhaust, ja en tinc prou amb la meva malaltia, amb un munt de medicació per al dolor, porto un caminador i morfina, com per haver d’estar sempre donant explicacions. És esgotador i et destrueix físicament i psicològicament”, detalla, i afirma que ha deixat el cas en mans de la ministra d’Afer Socials.

Careta
Assegura que ha estat 6 anys “portant una careta. Me la posava cada vegada que sortia al carrer perquè a casa era l’únic lloc on podia ser jo, on podia cridar, plorar i on no he d’amagar el dolor”. I lamenta la poca sensibilitat que molta gent pot arribar a mostrar. “Si no em veuen amb el caminador, em diuen: mira que bé que estàs! Però no saben que porto morfina. La gent s’hauria de posar un punt a la boca abans d’obrir-la, hi ha massa metges sense títol al carrer”.
I ara, amb la Covid “és trist, però ha sigut la millor excusa per no sortir ni quedar amb ningú, perquè soc autoimmune”. Tot i així admet que gràcies a l’ajuda professional ha pogut acceptar la malaltia. Amb tot, lamenta que el país no té els recursos necessaris per donar suport en casos així, “ni a Afers Socials ni a l’hospital”.
La lluita, però continua. Els recursos econòmics són escassos i fins i tot es planteja marxar del país per trobar més suport. “No em vull rendir”, afirma, i confia que algun dia es pugui trobar un medicament per poder fer vida normal. Mentrestant ha volgut exposar el seu cas per sensibilitzar i alhora mirar de lluitar contra l’estigma que encara causen les malalties mentals.

 

 

 

malalts
invisibles

Compartir via

Comentaris: 3

Comentaris

Porto des de le 8 del matí que a sortir la publicació, parlant amb molta gent que pase per molts estigmes i tabús de les malalties mentals. Dono les gràcies inclòs per només amb les persones que parlat, que la seva veu s' alci i sigui escoltada. Gràcies per tot. La veritat és que no m' esperava aquesta reacció i dono gràcies per que sigui escoltada 1 veu cada dia, fins trencar aquest tabú.. gràcies a M.P. (Bon dia), per explicar tant bé les malalties invisibles
Es muy difícil vivir con un diagnóstico, porque la sociedad en la que vivimos es muy estigmatizada. por ejemplo, Leemos en un periódico "chico de 17 años de suicida" todos durante unos días " hay que respetar y bla bla bla. NO TENEIS NI DEA DE LO difícil que es decir que vas al psicólogo o al psiquiatra...porque ya te juzgan...con 22 años tuve un accidente muy grave ( estaba aparcada no vaya a ser que piensen que estaba haciendo el imbécil) Me quedé con secuelas para toda mi vida...sabéis lo que es sentir dolor nada más levantarte de la cama? Querer dormir y el dolor ser tanto que te entran ganas de meterte cabezazos contra la pared haber se así te desmayas porque no puedes más. A raíz de enfermedades físicas llegan las mentales ...me siento muy identificada con Cristina porque para mí salir de casa significa ponerme morfina para que no me duela la pierna y fingir estar bien. Los especialistas que me llevan me prohibieron trabajar de pie, si eso esta muy bien, pero, como no tengo título de administración o secretaria etc...no puedo conseguir con trabajo en el qual este sentada, tengo que trabajar como todo el mundo de pie currando como campeona. Que luego llegó a mi casa reventada de dolor que es tanto que no puedes más con la vida pues sí. Pero lamentablemente no hay ayudas y menos cuando la enfermedad física que tienes es "actual" tener una parálisis que te afecta la mitad del cuerpo, tener dolor crónico es agotador! NO TENEMOS AYUDA DE GOBIERNO, NI DE LA CASS...NI DE NADA!!! YA NO TENEMOS NADA QUE PERDER.
Primer de tot, voldria felicitar a la Cristina!! Per desgràcia, quan vius certes situacions com aquestes i/o tens un diagnòstic mèdic, una de les principals lluites és la no acceptació de què passa alguna cosa i ni molt menys que es tracta d'un trastorn mental. I, possiblement com la majoria dels que pateixen algun problema de salut mental, no voler prendre medicació, entre d'altres. Per sort, sempre hi ha un camí cap a la recuperació que inclou medicació, teràpia, suport per part de la família i amics, etc. És cert que vivim en una societat que encara té un gran estigma i tabús al voltant de les malalties mentals. Cosa que hauria de canviar ipso facto. Tot i aquestes dificultats i, a vegades gràcies a aquestes, es poden aconseguir algunes metes. Per tant, si us plau, prenguem consciència de la gravetat d'aquestes i normalitzem dites pors, tabús o estigmes i tractem-nos igual sense cap mena de rebuig.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte