“No m’avergonyeixo de dir que no puc fer pràcticament res, els meus ossos tenen un 10% menys de resistència del normal per l’edat que tinc a causa de la medicació, perdo musculatura, no puc fer força, anar al bany és un problema moltes vegades, tossir o esternudar em deixa sense respirar i fins i tot sense veu, ja que la caixa toràcica se m’inflama, i fins i tot tinc problemes de pèrdues d’orina”. El relat és de la Cristina García. Té 40 anys i el 2015 va començar el seu malson. “Al principi pensàvem que podia ser estrès, perquè treballava moltes hores, però després m’ho van descartar”, exposa. Li apareixia una inflor dolorosa en parts del cos que hores abans havien estat exposades a alguna pressió. Després de donar moltes voltes i visitar diversos metges, finalment el 2018 li van donar un diagnòstic: urticària per pressió. Es tracta d’un tipus d’urticària poc freqüent i en la qual els símptomes, a diferència de la resta d’urticàries, poden aparèixer fins i tot després de 12 hores. Les lesions surten en punts de suport com els genolls, els colzes, glutis (després d’estar molta estona assegut), als palmells de les mans (pel simple fet, per exemple, de fer força sobre un ganivet per tallar alguna cosa) o a les plantes dels peus després de caminar. És una malaltia minoritària. “Soc l’única a Andorra i no hi ha gaires persones que la tinguin als països veïns”, remarca.
Tenir un diagnòstic, però, no sempre comporta tranquil·litat. “Ha estat i continua sent un procés molt dur. Durant els primers 3 anys em sentia com un conillet d’Índies, amb qui anaven provant medicaments”, detalla, i afegeix que, a més, “són malalties que no es veuen i cansa molt que la gent no se n’adoni”.
La Cristina tenia una bona feina, ben pagada “i per a mi era molt important”. Però va arribar el dia en què li van dir que no podia seguir treballant. “Que et diguin que l’únic que és important per a tu s’ha acabat, em va xocar”, i és que amb la medicació que té actualment no pot fer una vida normal. “Puc estar per casa i moure’m una mica i prou”. A part de la malaltia, doncs, “també he hagut de lluitar molt perquè econòmicament no arribava a final de mes”. “Tenia una baixa mèdica però l’alta administrativa, és a dir, vaig estar des del setembre del 2016 fins a l’agost del 2020 de baixa mèdica sense cobrar res”, recorda, explicant que “les baixes mèdiques laborals són per un temps limitat, però com que la meva malaltia representa que és crònica, no em podien tenir de baixa”. I així, sumant problema rere problema és com una malaltia física pot derivar també en una malaltia psicològica. A part de la urticària per pressió, també té diagnosticada fibromiàlgia, fatiga crònica i trastorn depressiu i trastorn límit de la personalitat.
“El pitjor de les malalties és quan depens d’altres persones o institucions, sobretot quan t’estan traient el teu mitjà de vida, que és la feina”, remarca. Finalment, l’agost del 2020 la CASS li va concedir una pensió d’invalidesa de nivell 2. “Amb aquests diners vaig poder respirar una mica”, manifesta, però “tot just començava el meu pitjor malson”. El procés d’avaluació de la Conava. Però el resultat que li donaven no coincidia amb el de la CASS. “La primera vegada em van donar un 5% de factor social i 45% de factor mèdic, un 50% en total. Però quan faig la segona, que ja tenia més diagnòstics, em donen la mateixa puntuació mèdica i em baixen dos punts de factor social perquè el meu marit cobrava d’una Conava al 62%”, lamenta. Va presentar un recurs, però se li va denegar i l’única opció era anar a judici, “però ja estic cansada”.
“Lluitar cada mes et deixa exhaust, ja en tinc prou amb la meva malaltia, amb un munt de medicació per al dolor, porto un caminador i morfina, com per haver d’estar sempre donant explicacions. És esgotador i et destrueix físicament i psicològicament”, detalla, i afirma que ha deixat el cas en mans de la ministra d’Afer Socials.

Careta
Assegura que ha estat 6 anys “portant una careta. Me la posava cada vegada que sortia al carrer perquè a casa era l’únic lloc on podia ser jo, on podia cridar, plorar i on no he d’amagar el dolor”. I lamenta la poca sensibilitat que molta gent pot arribar a mostrar. “Si no em veuen amb el caminador, em diuen: mira que bé que estàs! Però no saben que porto morfina. La gent s’hauria de posar un punt a la boca abans d’obrir-la, hi ha massa metges sense títol al carrer”.
I ara, amb la Covid “és trist, però ha sigut la millor excusa per no sortir ni quedar amb ningú, perquè soc autoimmune”. Tot i així admet que gràcies a l’ajuda professional ha pogut acceptar la malaltia. Amb tot, lamenta que el país no té els recursos necessaris per donar suport en casos així, “ni a Afers Socials ni a l’hospital”.
La lluita, però continua. Els recursos econòmics són escassos i fins i tot es planteja marxar del país per trobar més suport. “No em vull rendir”, afirma, i confia que algun dia es pugui trobar un medicament per poder fer vida normal. Mentrestant ha volgut exposar el seu cas per sensibilitzar i alhora mirar de lluitar contra l’estigma que encara causen les malalties mentals.