Li queda un mes justet al càrrec, i si sempre ha anat per lliure, ara encara amb més motiu. Per això es permet el luxe de llegir-li la papereta de l’habitatge al mateix Govern que fa sis anys el va nomenar. 

Un cas que li hagi fet especialment mal?
Senyora de 70 anys, vídua i sola, amb un lloguer de vint anys d’antiguitat, que cada any des de fa tres rep la carta que no li volen renovar el contracte. L’altre dia ve i em diu: “Cada matí quan em llevo vaig a la bústia a veure si tinc la carta de resolució del contracte, he perdut 20 quilos pel neguit, no dormo.” L’última que s’han empescat els propietaris és dir-li que o treu els gossos o la faran fora. 

Què passarà amb aquesta dona?
Si té els gossos des del primer dia cap batlle els donarà la raó, però per això ha d’arribar a la Batllia, i una senyora sola de 71 anys no és evident.  Això és el que està passant, i és especialment feridor en el cas de la gent gran. D’aquestes en tinc unes quantes.

L’endemà que el Govern entrés a tràmit el projecte de llei vostè va sortir dient que era just el contrari del que calia fer. Ara que han passat uns dies, li veu algun encert? 
El que venia a dir és que del text a tràmit m’amoïna sobretot la filosofia, que al meu entendre és donar un missatge que els pròxims dos, tres, quatre anys es continuarà intervenint el mercat de lloguer i que després, lliure mercat i campi qui pugui, que tothom posi els preus que vulgui. Per a mi, aquesta filosofia és...

Suïcida. Va dir suïcida.
Efectivament. El contrari del que en la meva opinió s’hauria de fer, perquè el problema de l’habitatge no s’haurà resolt d’aquí a quatre anys. És un problema estructural. Si Andorra ha de seguir creixent, que és el que tots volem, aquest problema el continuarem tenint d’aquí a quatre, d’aquí a set i d’aquí a deu anys. I d’aquí a vint, probablement encara més. Per tant, s’ha d’encarar d’una altra manera, no deixant que el lliure mercat actuï sense traves. Crec que aquesta filosofia és errònia. Per això em vaig manifestar tan cruament.

Intervenir continua sent gairebé un tabú.
Hi ha tants productes intervinguts i ningú no ho qüestiona, que no podem afirmar com a principi general que la intervenció és dolenta. No. N’hi ha que són positives, apropiades i proporcionades, i altres que no ho són.

La del mercat del lloguer seria de les primeres, segons vostè.
En aquest cas no només és necessària, sinó que hauria de ser permanent. Perquè els actors d’aquest mercat, propietaris i inversors, tots sols no ho arreglaran, si depèn d’ells no posaran més pisos de lloguer assumible al mercat. 

Encara no m’ha dit què li veu de bo, al text.
Sí, que durant uns anys tindrien una congelació parcial... a  canvi d’un diguem-ne peatge, perquè els lloguers podran pujar per sobre de l’IPC. I en les rendes més antigues, fins a un 6% més. Quin sentit té, aquest peatge? No n’hi havia prou, amb l’IPC? Aquests punts de més són en la meva opinió una qüestió tàctica. Sembla que el Govern s’hagi dit fem un regalet als propietaris perquè no s’esverin, que puguin apujar un 8, un 10, un 12% i fem el fet.

Continua havent-hi un topall.
Sí, però fa un any just es va aprovar una altra llei on l’Executiu no va deixar apujar ni l’IPC, en alguns casos. És clar que era abans de les eleccions, però aquesta opció no me la vull ni plantejar. El que em demano és: quin canvi cap a millor hi ha hagut l’últim any pel que fa al mercat del lloguer? Hi ha més pisos de lloguer assequible? La inflació s’ha frenat o ha baixat de forma significativa? No i no. Amb això vull dir que les raons que van fer que l’any passat els lloguers s’apugessin per sota de l’IPC  continuen  vigents. I en canvi, no només permet que els lloguers puguin apujar-se segons l’IPC, sinó una mica més encara. Des del punt de vista lògic és una flagrant contradicció.  

Els propietaris li diran que fa sis anys, que tenen el lloguer congelat o semicongelat.
Que els propietaris es queixin perquè no els deixen aplicar l’IPC ho entenc, sempre que els salaris s’apugin igualment. El  Govern ho va fer així l’any passat i va fer bé. Però és clar, què ha passat aquest any, perquè canviï d’aquesta manera el plantejament?

Digui-ho.
Només se m’acudeixen dos raons: que ja han passat les eleccions i que hi ha una majoria absoluta, i el canvi en els titulars dels ministeris. 

Si fos propietari li diria que l’experiència demostra –miri Espanya– que com més intervingut estigui el lloguer, menys incentius tinc per posar el meu pis al mercat. 
Hi ha un cert propietari que funciona amb aquesta lògica, però també n’hi ha que consideren que deixar un pis buit, erm, és antieconòmic, que és socialment insolidari i demostra molt poca empatia. Aquí entra en joc la consciència de cadascú. Vull creure que no és el posicionament majoritari. N’hi ha molts que mantenen una actitud sensata, que no apugen quan no toca. No intervenir pel temor que el propietari retiri el pis del mercat és per a mi un mal plantejament. No crec que el Govern s’hagi de deixar portar per aquest tipus d’amenaces. I com em deia un amic meu, que tothom faci el que vulgui, però qui té el BOPA és el Govern.

Sembla tenir clar que els artífexs d’aquest text són els nous ministres. 
Ho he pensat moltes vegades: que vinguin certs ministres, fins i tot el cap de Govern algun dia, ni que sigui en holograma, i que vegin el que jo veig i escolto cada dia. I el que veig és que tres de cada quatre casos consisteixen a assessorar i orientar ciutadans que han rebut cartes de desnonaments. Cada dia.  I són visites cada vegada més crispades, més desesperades, perquè són ciutadans amb l’aigua al coll, de vegades amb algun crit, perceps que la situació és cada vegada més preocupant i que toca cada vegada més classe mitjana, molt mitjana. I casos de tot un immoble en què els propietaris no volen renovar els inquilins. Es pensen que això és Eldorado  i que és el moment de vendre, doblar o triplicar el preu. 

Diran que és el seu dret, treure el màxim profit a les seves propietats.
S’ha de parlar obertament de la rendibilitat de les inversions immobiliàries. La normal oscil·la entre el 3 i el 5%. Aquí n’hi ha que no es conformen amb una rendibilitat que no sigui del 20, el 30 o el 50%. I l’habitatge s’ha de mantenir al marge dels moviments especulatius. Tot just ara es comença a frenar. Però de nou amb timidesa.  Com deia, aquest regalet del 5 o 6% pot tenir algun sentit tàctic, però des del punt de vista de la incidència en el mercat del lloguer no li’n veig cap. No hi haurà cap propietari ni promotor que inverteixi en pisos de lloguer assequible en virtut d’aquesta llei. Se suposa que l’objectiu d’aquesta llei és posar pisos de lloguer assequible al mercat. Aquesta llei en posarà algun més? No. Sé que és un tema complex i que hem de mirar de no caure en la demagògia, però el que sí que cal segur és intervenir el mercat i de forma permanent, indefinida, i no rentar-se’n les mans després de posar 200 o 300 pisos al mercat. Perquè haurien de ser 2.000.

Més que enfadat, el veig indignat.
Aquest últim projecte de llei m’ha decebut molt. El Govern anterior potser ho feia arrossegant els peus, menys del que m’hauria agradat, però anava en la bona direcció. Com a mínim no anava en sentit contrari. És que ara anem en sentit contrari, quan –insisteixo– les circumstàncies no només no han millorat, sinó que han empitjorat de forma ostensible, perquè encara hi ha menys pisos de lloguer que fa un any. No hi ha una política d’habitatge trencadora amb el model actual, que ens ha portat fins aquí.

Augura un 2024 negre. 
I no vull ni pensar quan el mercat es liberalitzi, en quatre o cinc anys, i els contractes que vencin es puguin apujar un 100%. M’esperava francament més convicció. 

El seu pla de 250 milions en cinc anys, era una ocurrència?
Ho vaig consultar amb economistes i tots van coincidir que no era cap bestiesa. Em va saber especialment greu que el ministre de Finances ho retorcés dient que no podia comprometre la meitat del pressupost anual de l’Estat. El que proposava era mobilitzar 250 milions en total, sumant-hi les aportacions de totes les administracions, comuns i parapúbliques inclosos, fins i tot privats, i en cinc anys. 

Els famosos 6.000 pisos buits. S’ha demostrat que amb la ‘taxeta’ que els ha posat el Govern no afloren. I que l’Institut de l’Habitatge no ha sigut cap panacea.
L’Institut de l’Habitatge està semibloquejat i em sap greu. Era una bona aposta... si se’l dotava de mitjans i de recursos. No té ni una cosa ni l’altra i la ministra no sembla que hi cregui gaire. Ara sembla que hi ha problemes tècnics. Que ho resolguin d’una vegada, que fa dos anys i mig que no avancem. O tanquem-lo. Però no podem esperar dos anys i mig més.

Ha faltat també voluntat, per exemple, a l’hora de fer aflorar els 6.000 pisos?
Em sap greu, però tots els indicis porten a la conclusió que hi ha una voluntat molt tímida. Sé que la feina és ingent, però hi hauria d’haver alguna manera.

Alguna idea?
Taxant-los segur que no. Hi ha més maneres. Amb un registre de la propietat o anant-los a veure un a un. Però això vol dir dedicar-hi recursos i personal.

Per què persisteix aquesta aversió al registre de la propietat?
És una altra de les tradicions andorranes: la propietat privada és no només sagrada, sinó també secreta. Això està dins de l’ADN andosí i a certs propietaris els  fa urticària que es pugui arribar a saber els pisos que tenen. En un món democràtic, obert i transparent s’hauria de poder acabar amb això. Igual com s’ha fet amb el secret bancari. Per transparència i per seguretat jurídica.

Aquest interès sobtat per incrementar la freqüència de la línia de la Seu: és per fer facilitar-nos que hi anem a buscar pis?
Si és un acte preparatori per enviar-hi gent... No hi havia pensat. L’ocurrència aquesta d’enviar residents a la Seu la dono per impossible, per molts pisos que hi hagués, en tres, quatre o deu anys s’esgotarien, com aquí. I el que no podem fer és ni tan sols plantejar-nos d’enviar-hi les masses de treballadors que no caben a Andorra. Perquè aquesta és una altra, el que no és sostenible és créixer indefinidament al ritme actual del 4% anual.

Recordava mesos enrere Josep Dalleres que als primers 90 el Govern Ribas va engegar un pla d’habitatge sufragat pels bancs que hauria pogut ser l’embrió del parc públic d’habitatge, avui pràcticament inexistent. Li va costar el càrrec a Ribas. Vostè hi era, en aquell Govern.
Començaven a detectar-se els primers símptomes del problema actual. Amb el parc públic no n’hi haurà prou, però com a mínim hem de passar del 0,2% de vivenda pública que tenim avui a un 3, un 4, un 8 o un 9%, que és la mitjana europea.  A Mònaco, per als qui els agrada tant el model, hi ha un gran parc d’habitatge públic.

Per a monegascos.
I per a residents de llarga durada. El problema es resol des de diferents fronts, però amb decisió: parc públic, pisos buits i recursos.

El nou sistema d’elecció del raonador, el satisfà?
En gran part, sí. És cert que no et pots saltar la llei del raonador, però que s’hi hagi afegit la possibilitat que la gent s’hi postuli i que calgui passar una entrevista em sembla molt positiu, encara que hagués preferit que fos pública. Però això de l’opacitat també és una tradició molt nostrada. Fins ara era pur lobby. Vull pensar que en el meu cas també va comptar el currículum.

A què es dedicarà, a partir d’ara? 
Probablement a l’activisme. I tindrà a veure amb l’habitatge. Si pensen que m’han perdut de vista, s’equivoquen. En parlarem quan acabi el mandat.