Maria Josep Pascual: “Penso que hi ha hagut un augment considerable del ciberassetjament”

L’assetjament escolar és una violència que és present cada dia a les escoles. No es tenen xifres ni anem a parlar de casos concrets. Maria Josep Pascual forma part de la comissió d’Assetjament Escolar i ens explica com es treballa amb el protocol establert i quins són els senyals per identificar un cas i les seqüeles que queden. Assenyala que el més preocupant és el silenci que es crea i com els companys es converteixen en còmplices.

¿Quan es va crear i en què consisteix el protocol d’assetjament escolar? 

Des del ministeri d’Educació, el setembre del 2012 es va formar una comissió d’Assetjament Escolar, que estava integrada per representants dels tres sistemes educatius. El primer que vàrem fer va ser l’esborrany de l’Enquesta de Convivència Escolar, conjuntament amb el Centre de Recerca Sociològica, que la va acabar de dissenyar, elaborar i analitzar, a què varen respondre tots els centres educatius, al voltant de 4.700 alumnes entre primera i segona ensenyança. L’objectiu d’aquesta enquesta era avaluar la convivència entre els alumnes i veure en quina mesura es donen indicadors que fan que es pugui parlar d’assetjament escolar. Després es va veure molt necessari i imprescindible elaborar un protocol d’actuació en els casos que es detecti un assetjament escolar. Vàrem començar a treballar-ho a la comissió l’any 2014. El protocol es va posar en marxar de seguida a tots els centres educatius. I el 12 d’octubre es va publicar el decret de prevenció i tractament de situacions d’assetjament escolar als centres educatius del Principat, on de manera genèrica queda tipificat com a delicte en l’article 139 bis del nostre Codi Penal. 

¿En tots els centres escolars de tots els sistemes educatius hi ha el mateix protocol?
Sí, el protocol inclou els indicadors observables al centre educatiu, la família i la víctima. Les escoles hem de notificar per escrit un cas d’assetjament escolar a l’àrea d’Inspecció i Avaluació Educativa i a la conselleria d’Educació (si és sistema educatiu espanyol) i també notificar el tancament. S’obre un expedient administratiu del cas d’assetjament on l’escola detalla les mesures que estan prenent. Aquests són els encarregats del seguiment del cas i de garantir els drets i els compliments dels deures del centre educatiu. De fet, tots han de ser coneixedors d’aquest protocol, perquè tots puguem detectar qualsevol indicador de sospita o d’alarma.

¿Qui hi participa, en aquest protocol, i com de ràpid va?
Quan es detecta un cas d’assetjament escolar, cada centre educatiu ha de tenir al seu reglament intern o pla de convivència un equip d’intervenció que s’activa en el moment que hi ha una mínima sospita. Aquest equip ha d’estar format pel psicòleg de l’etapa, els tutors de la víctima i l’agressor i l’equip directiu. De vegades, hi ha centres que tenen un responsable de convivència; per tant, és necessari que formi part de l’equip. L’elaboració del pla d’intervenció per part d’aquest equip d’intervenció són cinc dies hàbils. Per tant, un cop s’ha detectat l’assetjament la intervenció ha de ser ràpida i efectiva. Tots els punts del decret són molt importants. Per exemple, cal destacar que no és necessari que la víctima i els agressors siguin del mateix centre educatiu. Si fossin de centres diferents hi ha d’haver la col·laboració estreta dels centres implicats, per ajudar la víctima i aplicar les mesures pertinents als agressors. Cal destacar també que, en funció de la gravetat dels fets, l’escola pot denunciar al servei de Policia, havent advertit prèviament la família de l’agressor. És molt important un bon treball de prevenció en tots els centres educatius, començant des d’infantil.

¿I què es fa als centres per prevenir l’assetjament?
Totes les escoles, en tutories, xerrades i tallers, treballen aquest tema. A més, des de petits es treballa en valors i en el respecte pels altres.

Des que es va crear el protocol, ¿quantes vegades s’ha activat?
Des que es va crear s’han detectat casos d’assetjament escolar al nostre país. No tenim dades. El que no podem fer és silenciar-ho. Hem d’implicar-nos-hi tots i aturar-ho. 

¿El protocol només serveix per a assetjament escolar entre alumnes? ¿I l’assetjament a professors?
Aquest protocol és per a alumnes i en l’àmbit educatiu. Entre els adults i en l’àmbit laboral parlem de mobbing. Aquest és l’assetjament psicològic continuat a una persona per part dels seus companys de feina o responsables. 

¿Teniu coneixement que hi hagi un increment de casos d’assetjament?
Penso que hi ha hagut un augment considerable del ciberassetjament, és a dir fer circular rumors falsos per les  xarxes socials. Aquest és més ofensiu i humiliant, ja que els insults continuen en els grups de WhatsApp o mitjançant les xarxes socials després de classe. 

¿Quines són les conseqüències per a una persona que pateix assetjament?
Les seqüeles que deixen les humiliacions, els insults, les burles, la marginació del grup o les vexacions repetides per part dels companys són terribles. Aquest tipus d’assetjament es dóna més en noies. La conscienciació social enfront d’aquest fenomen per sort creix, però també ho fa, i alarmantment, la xifra d’assetjats i assetjades.

Però no tots els conflictes entre alumnes són bullying.
No, no tot és bullying. Entre els nens hi ha conflictes, igual que entre els adults. Això no és bullying. L’assetjament escolar és un continuat i deliberat maltractament psicològic i/o físic que rep un nen d’un o més companys que es comporten amb ell cruelment, amb l’objectiu de sotmetre’l, amenaçar-lo..., i que atempta contra la seva dignitat. Implica una repetició continuada de les burles i les agressions i provoca una exclusió social de la víctima. 

¿Es té un perfil clar de la víctima i de l’assetjador?
No podem “etiquetar” un nen com a predestinat a complir un rol de víctima o agressor, ja que depèn de les circumstàncies que trobi al llarg de la vida i de les persones que l’acompanyin en el seu procés de creixement emocional. No hi ha un perfil exacte de la víctima i de l’assetjador, un i l’altre són “víctimes” d’unes circumstàncies determinades (situació social negativa, aïllament afectiu...). Cada nen té el seu mapa emocional propi. A l’escola observem un nen-víctima quan és objecte de burles, bromes desagradables, el molesten constantment, en el joc o els treballs en grup és l’últim a ser triat, al pati es queda sol, no té gaires amics... Els assetjadors o assetjadores són nens i nenes que mostren una baixa tolerància a la frustració, amb poca o gens empatia i comprensió. Tenen baix rendiment escolar, un temperament difícil i pocs lligams afectius. I sempre busquen el reconeixement mal entès dels companys, i a més hi ha una necessitat insana de protagonisme.

¿Hi ha denúncies dels mateixos alumnes que veuen que pateixen els seus companys? 
El més important i allò a què hem d’estar més atents són els testimonis d’un cas d’assetjament escolar que prefereixen mirar cap a una altra banda i guardar silenci. Aquesta actitud de desensibilització davant aquest tipus de violència és el primer que hem de modificar; no podem ser còmplices del patiment d’un company. Com va dir Martin Luther King: “No recordem les paraules dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics.”

¿Els alumnes i pares coneixen aquest protocol?
Nosaltres, a l’escola, hem informat els alumnes de l’existència del protocol i el decret de prevenció i tractament de situacions d’assetjament escolar. Evidentment, els pares són un dels agents implicats en un procés d’assetjament i han de ser coneixedors del protocol i del decret. 

¿Sabeu identificar quins són els senyals clars per saber si un nen és assetjat?
Són molt importants els senyals d’alarma. Cal estar atents a l’escola i a casa. Hi ha signes com els canvis d’hàbits (que al matí no vol anar a l’escola, demana que el vinguin a buscar sovint amb qualsevol excusa, no vol sortir de casa...), baixada del rendiment acadèmic, canvis en l’actitud (està més irritable, s’aïlla, es mostra angoixat, li baixa l’autoestima...), i també hi pot haver alteracions en la gana i en el son. Torna a casa amb la roba i el material trencats. Pot arribar a tenir blaus que no estan justificats. Refusa dir per què se sent malament i insisteix que no li passa res. I sempre dóna excuses estranyes per justificar l’anterior. D’aquests signes d’alarma, el que més impressiona és quan el nen-víctima mostra un quadre ansiós la nit del dia festiu, la “síndrome del diumenge a la nit”. Aquests nens no poden dormir aquella nit pensant en l’endemà. Això també passa en persones que pateixen burnout.

¿I què podem fer davant d’això, com a pares o com a amics?
Pensem que l’autoestima d’un nen o nena que pateix maltractament queda considerablement malmesa. Necessitarà ajuda i molt d’afecte. És molt important trencar el tabú del silenci i encoratjar-lo a parlar amb tota llibertat i sense judicis ni opinions. Penso que el bullying afecta tots els nens, estiguin al costat dels agressors o de la víctima o es tracti de companys no implicats directament. Per aquesta raó, cal fer prevenció i conscienciació a l’escola i com a país, i aturar aquest tipus de violència. Aquest tipus de violència explota a les aules, però les llavors s’han sembrat fora. L’assetjament escolar s’alimenta del silenci de tots: del qui el fa, del qui el pateix i del qui el veu i no fa res.