Riu explicant que un dia es va atrevir a aixecar el ditet i confessar que no, no li agrada el formatge. Curiós en qui, com Montse Ferrer, ha dedicat la meitat exacta de la seva vida a promocionar el (per a la majoria) tan ric aliment. Per contrarestar-ho li encanta l'olor que desprèn. I totes les vivències i amics que li ha ofert el camí d'organitzar durant vint-i-vuit anys la Fira de Sant Ermengol. S'ha guanyat un premi, oi?

 
No li passarà com a una tieta meva, que es marejava per aquelles lleixes plenes.
De petita, quan la mare gratinava els macarrons no el podia suportar. En canvi ara, no, fins i tot m'agrada. Deu ser perquè ja és una altra olor, el formatge de la fira. O igual és l'amor, oi? Entro en un obrador i m'encanta l'olor que fa. Però de menjar, ben pocs, algun de pasta filada, com mozzarella, m'agrada molt.

I 28 anys de la seva vida han tingut olor de formatge.
La meitat de la meva vida organitzant una història de formatges!

Doncs qui més amic del formatge que vostè?
Diria que he fet, sí, he estat com la mare de la fira. Va començar quan el Salvador Maura ho va proposar a Joan Ganyet. Va ser en una fira de Sant Llorenç, a Bellver, ho recordo com si fos ahir. Un 10 d'agost. Jo feia un any que vivia al Pirineu només. Tenia una visió com més des de fora, turística, per a mi s'havia de vendre el Pirineu a qui venia de fora.

I la fira?
La fira és conrear el Pirineu des de dins. Quan m'hi vaig posar, vaig copsar la importància de la cosa, i des de molts punts de vista: de la ciutat, perquè crea aquest relat que dóna sentit, una fira sense relat és el que ja hi havia, una suma de coses.

Una amiga diu que s'hi compra els mitjons d'hivern.
Ara tothom vol fer coses per la fira, però són tantes coses que al final s'escapa una mica. La qüestió no és que en una fira hi hagi una fila de formatgers, sinó per què hi són? S'ha d'explicar bé aquest sentit de capitalitat d'un món rural, d'un territori que continua vivint del sector primari. El pastor amb el ramat que fa el seu formatge i qui compra la llet per produir-lo a algú que manté un ramat. Estratègicament, la fira és un discurs de muntanya, de tradició però també d'innovació.

En començar, algun dubte per tenir Andorra al costat? La gent hi anava a comprar formatge.
No, no. Res a veure, perquè nosaltres parlàvem de petites produccions artesanes, d'un territori concret. No són coses incompatibles. I mireu, ara a Andorra ja hi ha un parell de formatgeries que es presenten a la fira. És fantàstic que comencin a venir. Andorra també és Pirineu.

En quin moment van veure que havia quallat?
Es tractava de picar pedra, picar pedra, picar pedra, oi? El primer any vam iniciar els contactes, ajudats per l'Enric Canut, que és un gran entès en formatges, un dels propietaris de Tros de Sort. Vam posar-nos en contacte amb associacions, productors, denominacions d'origen, d'aquí, del País Basc, d'arreu. Es tractava de buscar un interlocutor de cada territori, perquè no en teníem ni idea de quines formatgeries hi havia. I vam arrencar amb 28, que no estava pas malament.

Oi tant!
Ara ha anat baixant la participació dels francesos, no entenc per què; crec que s'hi hauria de fer una mica de sacsejada. Però ha crescut la dels catalans, i això vol dir que hi ha moltes incorporacions al sector. Hi ha els que van començar fa trenta anys, els hippies que els hi deien, com l'Eulàlia d'Ossera, el Cesco de Bar, el Fermí de Peramola..., que continuen venint des del primer any, tot i que han evolucionat i alguns han passat el testimoni, però continuen treballant igual i guanyant els mateixos premis. Alguns, com el Cesco de Bar, s'ho fan tot, tot, tots els papers de l'auca, des de mantenir el ramat a distribuir. Però a banda d'aquests n'hi ha de noves incorporacions.

Hi ha relleu.
S'hi ha incorporat gent jove molt formada que agafa el relleu de casa seva, com l'Arnau Quingles de l'Oliva, a Oliana, o el Pere Pujol de Cerdanya, que era filòleg, treballava de mestre a Barcelona. A banda, gent que ha començat de nou, com la Clara, de Casa Mateu del Pallars, una de les més premiades.

En un sector amb problemes de relleu...
Aquí hi ha una evolució. El sector primari és tan sacrificat... però amb els formatges és evolucionar, posar-hi valor, un grandíssim valor afegit a la llet.

Insistim: quan van dir "ho tenim, ho hem aconseguit"?
Cada any, diria jo, no hi va haver cap punt d'inflexió. Sempre hem procurat introduir novetats sobre la base. Vam incorporar la formació, les aules de tast que han anat creixent molt: la primera vegada havíem d'empènyer la gent a passar i ara es barallen pels tiquets. Hem avançat per assaig i error, algunes coses no han funcionat, com fer demostració presencial de com s'elabora el formatge. Després, l'Espai Ermengol s'hi va afegir, amb activitats durant tot l'any.

S'estira.
Aporta molt coneixement. La gent de la Seu sap molt més que d'altra què és un formatge de llet crua, de pasta filada, coneix les característiques i quan van a buscar el formatge saben a qui li compraran: ja tenen el gust educat.

I el concurs.
Des del primer any. La gent del jurat és gent que sap de què parla i hi ha botiguers, distribuïdors, periodistes... Ens interessa que tothom vingui i que es facin contactes, que es generi molt de negoci durant l'any, aconseguir que aquests formatges viatgin pel món.

La Seu seria diferent sense la fira.
Segurament, és clar. Però no sé com. Les fires que no estan singularitzades ja no generen el mateix interès. A una fira ja no vas a comprar la roba, els mitjons d'hivern com diu la teva amiga, ni a fer compravenda de vaques. Diferenciar-la a través d'un producte tan pirinenc, que té tant de sentit per a nosaltres, tan arrelat, era el camí. I cada cop hi ha més formatgeries i s'han generat altres coses. Per exemple, l'orientació de l'Escola Agrària de Bellestar: ara ofereix molta formació especialitzada, amb professors molt bons i molts formatgers s'hi apunten. Hi ha moltes coses que fan de la Seu capitalitat del formatge. La Cooperativa Cadí, que no serà artesana, però déu-n'hi-do la riquesa que crea. I seria ideal que finalment això arribés a la restauració.

Ah! No arriba?
Bé.... Crec que no amb la força que hauria d'arribar i no a tots els restaurants, hauria de ser més transversal. Crec, vaja, humil opinió.

Potser la línia a partir d'ara?
Potser, perquè faltaria una mica aquesta implicació.

Ha de tornar al centre?
Jo ja no hi sóc, però no, no ho veig, amb el model d'ara, amb cinquanta parades no hi caben. Tampoc no m'acaba d'agradar com estan ara, tots en fila, dificulta el contacte, la relació. Jo veuria més un model àgora, al pàrquing de Doctor Peiró perquè la fira és un lloc on passen coses, no totes econòmiques, també personals, d'intercanvi d'experiències, d'amistat. Però en tot cas, han de fer un procés de reflexió entre tots i abordar com ha d'evolucionar.

Hi ha lloc per a tots els que vulguin fer formatge?
Penso que sí. Són formatgeries molt petites, amb molt de valor afegit, i a la gent li agrada menjar aquestes coses molt diferenciades. És un producte no diria que de luxe, però sí molt diferenciat. No és igual que anar a comprar un semisec al súper. No és un formatge, és una joia. Donen riquesa al territori, fixen la població.

Un centre de recerca?
Em semblaria una grandíssima idea, la veritat. No conec el projecte concret, una idea de la CUP, oi? Però tot el que sumi és meravellós. Aportar peces a aquest discurs de formatge i Pirineu.

Una planta de biogàs a partir dels fems de vaca a Estamariu?
Això és el meu present. Ara estic a la Fundació Planes Corts i estem treballant en un projecte d'economia circular, on un dels eixos és la ramaderia, però no la que hem conegut fins ara: s'hi ha d'afegir alguna cosa a l'explotació que la faci sostenible, des del punt de vista econòmic i mediambiental.