Montse Mases, neuropsicòloga, serà una de les ponents de la II Jornada Autisme Pirineu que se celebra avui. Amb 133 inscrits, una xifra més que bona, i centrada enguany en l’àmbit educatiu. Lliga molt bé amb les seves reivindicacions.
Nova jornada sobre autisme.
Enguany, centrada en el món de l’educació. No conec totes les reivindicacions dels professors, que han estat mobilitzant-se, però demanen també més suport en aquest àmbit, més formació.
La seva ponència...
En el coneixement de l’autisme, perquè per fer actuacions a l’escola, docents o no docents, cal conèixer bé de què parlem. Quines manifestacions genera l’autisme en un infant en l’entorn escolar, i donar pautes per aplicar.
Tenim aquella idea de la persona ultraintel·ligent, però amb problemes per relacionar-se. Un estereotip fals?
No, hi ha gent que compleix amb aquesta imatge. Però és un percentatge molt petit. Parlem d’espectre perquè la diversitat en habilitats socials, en rigidesa, varia molt segons cada persona. A les sèries, ara n’hi ha moltes, se centren en el cantó anecdòtic de l’autisme. És una condició que s’ha de conèixer completament. En canvi, mireu, a xarxes últimament hi ha professionals que en fan divulgació i persones amb autisme que reflecteixen molt bé aquestes realitats.
És important, doncs, que s’expliquin per si mateixos?
És una qüestió de llibertat personal, naturalment, però és cert que els autistes que s’estan expressant, que difonen la seva condició, ens són molt útils tant a la resta de persones com a nosaltres, els professionals. Donen informacions molt veraces, expliquen situacions en què es troben, aconsellen com hem d’actuar la resta... Les xarxes amb això i els científics, els divulgadors, que donen una informació de qualitat més que bona, ens estan ajudant molt.
L’autisme, doncs...
Diagnostiquem segons uns codis internacionals, un manual de l’Associació de Psiquiatria i Psicologia Americana. Determinen una sèrie de característiques, amb dos nuclis centrals: les dificultats en comunicació i comprensió social d’una banda, i una sèrie de conductes repetitives i estereotípiques que comporten una rigidesa personal molt important.
Cada cop és més fàcil i es diagnostica més gent en edat adulta.
El coneixement sobre l’autisme és relativament recent. Ens trobem que persones que han tingut dificultats tota la vida, amb diagnòstics molt diferents, no se’ls havia detectat aquest trastorn.
Amb què es confonia?
No s’entenia què li passava i arriben ara amb diagnòstic de trastorn obsessivocompulsiu, depressiu, ansietat generalitzada... són els habituals.
Una vida de patiment.
Depèn de cada persona, és clar, però en general han viscut dificultats importants per desenvolupar una vida social completa. Han tingut problemes de comunicació, de rigidesa, incomprensió de les persones que els envoltaven... Això els ha comportat moltes dificultats vitals. Per això parlem sempre de la motxilla autista.
Quan per fi saben...
La reacció és “ara ho entenc tot”. En el cas dels infants, hi ha un dol per a la família, és clar. Però en el cas de l’adult, sí, pot arribar l’alleujament. Saben com adaptar l’entorn per estar més còmodes, per tenir una millor qualitat de vida.
Sobre la manera de relacionar-nos...
Hi ha un desconeixement general, és cert, però cada persona autista és diferent. Pot haver-hi patrons genèrics, com evitar sorolls forts o llums estridents; ser franc amb la persona i no utilitzar la ironia... Però el millor és preguntar-los directament, amb tota franquesa, com hem d’actuar, què els molesta...
Respecte, com amb tothom.
El respecte és una qüestió universal. Però perquè sigui operatiu en el cas d’una persona autista, calen unes especificitats, i és bo preguntar, saber, i respectar, sí, la seva diferència, perquè se senti millor.
Tot plegat comença en l’àmbit educatiu.
La jornada està adreçada a docents i personal dels centres, també els vetlladors i monitors d’oci, personal de secretaria... Que coneguin bé aquesta condició i puguin tant adaptar l’entorn com saber la millor manera d’adreçar-se a aquesta persona.
