Algú ocupa un aparcament reservat a persones amb mobilitat reduïda sense tenir-hi dret. “I jo què faig? Estic venuda, perquè jo sí que no puc aparcar en un altre lloc”. Montse Rollán posa el dit a la consciència dels inconscients i els barruts. Forma part del Consell Municipal de Mobilitat. “L’objectiu és que qualsevol persona, encara que tingui una discapacitat, tingui les mateixes opcions de gaudir de la ciutat”. 

Algú es queixava de la falta de lloc on aparcar quan portes un familiar a l’hospital que no es val per si mateix. 
És complicat de resoldre perquè les places reservades s’acrediten amb una targeta que et tramiten quan la discapacitat és reconeguda. Però és cert que és un problema si per exemple acompanyes un familiar, una persona gran. Com es podria resoldre? Potser a l’hospital mateix et poden oferir una targeta provisional. És una idea que es pot traslladar a la Taula de mobilitat, per què no?

Accessibilitat a la Seu: té punts negres? 
És una ciutat molt plana, i això és molt bo, amb carrers i voreres amples. On hi havia problemes s’han anat arranjant. El problema més gran està en els serveis. 

...? 
El Consell municipal d’accessibilitat es va crear per garantir que tothom, encara que tingui una discapacitat física, sensorial o intel·lectual, pugui gaudir de la ciutat en ple dret, garantir-li les seves oportunitats com a ciutadà. Que pugui anar a actes culturals i esportius i no sols com a espectadors, sinó participar en els esdeveniments. I aquí sí que falla una mica. 

Per exemple. 
El Parc del Segre no ofereix activitats per a persones amb discapacitat. Una persona paraplègica com jo no podria anar a fer piragua al canal d’aigües tranquil·les, i amb un petit accessori podria fer-ho. Doncs no ho tenen. Impulsen un centre de BTT i estem intentant que contemplin activitats per a persones amb discapacitat. Que hi hagi hand-bikes, tàndems per a invidents, rutes habilitades... 

L’excusa dels diners? 
Els accessoris de les piragües, que potser valen 50 o 60 euros. 

Aleshores?
No s’ho han plantejat mai. I penso que un parc que, a més, és olímpic, hauria de millorar. A veure, no és una crítica: ho hem parlat i des de la nova gerència hi ha bona resposta. Es buscarà una solució. Pirineus Outdoor també ens ha dit que ho valoraran. Estem treballant perquè les demandes siguin realitat. 

La demanda és recent? 
Sí, sí. El Consell és recent. De l’estiu cap aquí hem començat a treballar. Estem a les beceroles. 

Fins que no ens ho trobem... 
Això no és excusa. Les persones amb discapacitat potser fa 50 anys es quedaven a casa. Ara sortim al carrer. Se’ns veu. Hi ha Jocs Paralímpics i se sap que les persones amb discapacitat poden fer una vida plena, ser ciutadans de ple dret. Simplement se’ns ha de tenir en compte. Com marca la llei: el Codi d’Accessibilitat de Catalunya, del 1995. I la llei del 2014. El que no és just és que des del 1995 cap aquí s’hagin fet les coses malament. 

I per què?
No s’ha cregut en la necessitat? Això ho has de preguntar als responsables. Desídia dels tècnics? No donar importància a fer un lavabo ben adaptat: entres i les barres estan al costat que no toca i és inservible. Sovint és el magatzem, està ple de caixes, o els trastos de neteja. 

Que maco!
I en equipaments administratius, no us penseu. El més trist és que en els 18 anys que jo porto en cadira no he vist gaires diferències. Continuo reivindicant les mateixes coses. 

Més dur entendre’s amb l’administració o els privats?
Amb els privats. No se senten obligats. Tot i que la llei diu que tot establiment d’ús públic ha de ser accessible. Hi ha locals antics, on és molt difícil la rehabilitació. Però el que és flagrant és que locals nous no facin les coses com han de ser. 

Per aquí?
En zones rurals i de muntanya encara ho tenim més difícil. Un exemple, vaig anar a sopar a Sort i no hi havia un lavabo adaptat. Les persones amb qui anava coneixien un regidor i vam poder entrar a l’arxiu comarcal. T’imagines?!

Converteix anar a pixar, amb perdó, en una aventura. 
Totalment. Mira, un altre pot abaixar-se els pantalons darrere d’un arbre, però nosaltres no podem fer-ho.  Allotjament adaptat: és difícil de trobar, i sol ser de gamma alta. Estem en un país on el turisme és un motor econòmic important, i les persones amb discapacitat ho tenen difícil per venir. 

La gent no es quedarà a casa. 
Fixeu-vos: en una botiga d’esports un amic es va trobar un esglaó molt alt. Li van dir “és que vosaltres no feu esport”. Mentida! Jo faig natació, esquio, faig hand-bike... Si això no és esport... Hi ha molt prejudici. 

Gent com vostè fan de punta de llança. 
Però és una pena que hàgim d’anar exposant-nos d’aquesta manera.  

I les discapacitats intel·lectuals?
No estem preparats des de l’atenció al públic. La gent no sap com parlar. Ara ja no em passa, però al poc de tenir la lesió, quan entrava a un lloc, no parlaven amb mi, sinó amb qui m’acompanyava. 

Aleshores, què fem amb tot plegat?
Des del consell municipal estem iniciant una avaluació dels equipaments municipals, per veure quines mancances n'hi ha, en tot els aspectes. 

Si ens disculpa la qüestió personal: ha dit que fa molt esport. 
Sí. Per exemple, m'he passat disset anys anar a nedar, a un establiment privat, i m'han hagut d'estar treient i posant a la piscina. Fins que han posat una cadira hidràulica. Em van demanar excuses i em van dir que tant de bo ho haguessin posat abans. Però la dutxa i el lavabo no són adaptats. A la piscina municipal no sé com està. Ara mirarem, amb aquestes fitxes. 

Mai no és tard..
Això mateix. També vaig a la Molina, que hi ha un monitor especialitzat en el tema dels esports adaptats. És la millor escola d'esquí adaptat, i pistes, de Catalunya. 

Sap com està a Andorra?
Jo no hi he anat, però m'han dit que sí, que està ben adaptat. 

I bicicleta?
El problema és que no podem fer molt desnivell. Jo vaig amb hand-bike per la carretera d'Arfa, per exemple, o cap a la Cerdanya. Anava cap a Aransa, però han posat una tanca, perquè no passin els vehicles i jo tampoc no hi puc accedir. A veure si puc negociar amb l'Ajuntament. Tanquen amb barreres i no pensen en nosaltres. 

Fins que es queixen vostès: acció-reacció. 
Exactament. 

El tema cultural?
S'han de tenir places reservades. No com un privilegi, sinó que et puguis col·locar amb la cadira des d'on puguis veure. O una persona amb problemes de sordera: que hi hagi un bucle magnètic, un sistema tecnològic que permet que gent amb implant coclear o audífons intel·ligents puguin sentir gaudir d'espectacles en condicions. Això sí implica una despesa. Però cada cop hi ha més problemes amb problemes auditius, gent gran. I de totes maneres: només per ser una minoria ja no poden accedir? En principi, les societats avançades es caracteritzen per la cura de les persones. M'agradaria pensar que ho som.