Mossèn Ramon Rossell: “Les medalles que m’emocionen són la de Meritxell i la de la Primera Comunió!”

Tenia les Palmes acadèmiques i l’Orde d’Isabel la Catòlica, i ara hi sumarà l’Orde de Carlemany. Això sí, en el grau d’Encomana, el segon dels tres de la condecoració. Seixanta anys de rector, mig segle des que va posar la primera pedra d’AINA. Avui sembla que totes li ponen, però no sempre ha sigut així: “Com  més oposició he tingut, més motius per tirar endavant i sortir-me amb la meva”. Sí, senyor!

Deu estar content, mossèn.
Molt. Però la condecoració no és per a mi, sinó per als monitors i per als nens. També per als canillencs, que durant tots aquests anys m’han donat  suport, perquè tot sol no soc res, això és el que he après. Aquest matí, per exemple, estava acabant un conte. Parteix d’una conversa amb el Pere de can Regi de Prats, que està treballant a l’hort. Passen pel camí uns nens que li demanen: “Que està jugant a golf?”. I ell els respon: “Doncs no, estic cavant l’hort amb l’eixartell”. M’ho explicava, i quan va acabar em diu: “Aquesta canalla, tot just saben pujar-se els pantalons i ja marxen de casa”. Vull dir que es tracta d’estar sempre disposat a aprendre. I de qui més he après és dels padrins de Canillo.

Ah, sí!?
Sí. Anava sempre al cafè del poble a jugar a la botifarra. Era l’excusa. En realitat el que m’interessava eren els consells dels padrins. Quan volíem fer la casa de colònies, uns deien que el millor lloc era el Forn, que hi toca el sol, no com aquí. Però és clar, aquí al prat de  Sant Joan i la Devesassa hi tenim el riu i prou espai per als autocars, que no podien arribar ni a Prats ni al Forn. Era una mena de parlament, anàvem xerrant i em van ajudar molt a prendre la decisió correcta. De cap manera volien que ho fes aquí, pel sol. Fins que els vaig dir: “Tampoc hi toca a Escaldes”. “Doncs té raó, mossèn”.

Vostè ja hi està acostumat, a aquests honors. L’Orde de Carlemany no és la primera condecoració que rep. Ni serà probablement l’última.
Els espanyols van tenir l’amabilitat de concedir-me  l’Orde d’Isabel la Catòlica, els francesos, la de les Palmes Acadèmiques. Totes les conservo penjades al meu despatx, clar que sí, perquè a la vida s’ha de ser agraït, però a la que li tinc més carinyo és al diploma de la meva Primera Comunió, el 18 d’abril del 1948, firmada pel mossèn de Bellcaire. 

Ha trigat 60 anys a ser profeta a casa.
Es tracta d’anar sembrant. I així és com va néixer AINA el 1976. En aquells moments era impossible ni tan sols intuir que tindríem aquesta casa de colònies. Però el que és segur és que si no ho haguéssim intentat, o si ens haguéssim rendit, mai no l’hauríem tingut. Al final un reconeixement com aquest ho és a la bona feina que fem a AINA. L’altre dia mateix li vaig portar el meu últim llibre, Carta d’un capellà als seus amics, a Jordi Pujol. El dia que vam fer-ne la presentació a Barcelona. 

Al president Pujol!? El de la deixa!?
Sí, sí. Conserva una bona memòria. Se’n recordava perfectament de la vegada que vam coincidir a la Pica d’Estats amb motiu del centenari que hi va pujar mossèn Cinto. I li vaig dir: “Miri, jo he pogut fer AINA gràcies a vostè. En certa ocasió li vaig sentir dir: ‘A la vida heu de saber a quin cim voleu pujar, i quin camí hi porta. Sense cim en perspectiva caminareu desorientats, i si sabeu el cim que voleu però en desconeixeu el camí per arribar-hi, us podrà l’angoixa.’ Vostè va fer que em preguntés quin cim era el meu.”

Quin és el seu cim, mossèn?
Educar.

I quin és el camí que hi porta?
La casa de colònies.

Així que Pujol.
Sempre he sigut partidari dels polítics que trepitgen el carrer, com ho era per cert Josep Pintat. Una vegada que va venir a Meritxell, teníem quatre saquets de patates a l’hort i li’n vam donar una. I ell que ens diu: “I jo què puc fer per vostè?” Això avui és impensable. I li vaig dir: “Miri, si ens vol arreglar aquella borda...” Ara és una mena de casa rural que ens serveix per a la Pasqua jove i per fer-hi campaments. Li va semblar poca cosa. Tenia una cort per guardar-hi palla i alfals, i també ens la va arreglar. 

I què té a veure Josep Pintat amb Pujol?
Que també era d’aquesta pasta. Recordo quan a les primeres eleccions autonòmiques va pujar a Bellcaire a fer campanya. Parlo de Pujol, és clar. Li van proposar de fer el discurs des del balcó de l’Ajuntament, i s’hi va negar perquè, va dir: “Jo encara no soc president”. El cas és que es va treure l’americana i es va enfilar damunt de la font de la plaça. Una altra anècdota: un amic meu d’Ivars, que era el president de la cooperativa. Tenien un problema amb el panís i va Pujol i li truca per interessar-s’hi. El president, trucant a pagès d’Ivars per no sé què del panís! T’imagines? Era un altre estil.

Vaja, que li perdona tot allò de la deixa.
Em consta per un amic íntim de Pujol –una germana seva pujava als Plans amb uns amics seus que hi tenien casa– que Banca Catalana la va fundar per ajudar els exiliats catalans a França. De totes maneres, jo no he de perdonar-li res, a Pujol. I quan els polítics es retiren sempre es diuen coses.

Tornem a AINA: no li entren ganes de portar-los l’Orde de Carlemany als que als inicis de tot li posaven pals a les rodes?
El millor elogi que ha rebut AINA el va fer un conseller que s’hi va oposar moltíssim,  que si era una cosa de capellans, que si era un negoci. Un dia, anys després, ens trobem a la plaça Rebés i em diu: “Malparit, te n’has sortit!” I te’n diré  una altra: com més oposició he tingut, més motius per tirar endavant i sortir-me amb la meva. No volien que féssim la casa!? Doncs la vam fer més gran. I en lloc de fer-la on avui hi ha el camp d’esports, com era la primera idea, vam anar a negociar amb un veí que ens fes una permuta per un terreny de Prats que era molt millor per plantar-hi tabac. I així va ser com vam poder fer aquesta casa aquí.

Escolti, que li hagin donat el grau d’Encomana, el segon dels tres de l’Orde de Carlemany, és una cura d’humilitat.
Ni ho sabia, que n’hi havia tres. M’és igual.

Sàpiga que serà cavaller comanador, que no és poca cosa.
A mi el que m’emociona de veritat és la medalla de la Mare de Déu de Meritxell. I aquesta altra, la de la Primera Comunió que em van regalar els pares. Si la perdés seria com perdre part de la meva vida.. Són les medalles que porto.

Al bisbe Serrano li concedeixen la Creu dels Set Braços. I això que tot just porta quinze dies al càrrec. Què li donaran quan porti seixanta anys?
La millor creu que pot portar el bisbe, així mateix ho ha insinuat ell i el Papa Lleó ho ha remarcat al Sínode, és caminar junt amb el poble. Mira, t’explicaré una anècdota, que veig que t’agraden les històries. Jo no he fet mai vacances, però he anat a moltes trobades de turisme religiós i de rectors de santuaris. A tot arreu. Una vegada en van fer una a Mèrida. Hi assitia el bisbe de Palència, que l’acabaven de nomenar. I ens va dir això: “Per ser bon bisbe, un bisbe ha de parlar quatre vegades al dia amb un capellà de poble.”