Quan entres a Sant Serni els ulls se te’n van de seguida cap als sants i el bisbe i els àngels –un d’ells, barbut!–  de l’intradós de l’arc. Natural, perquè són les pintures murals originals, gairebé coetànies a la construcció de l’església –l’acte de consagració és del 1055– i per a sorpresa de tothom, quan el 1976 es va retirar el retaule barroc que ocultava l’absis, al darrere no hi va aparèixer el tetramord habitual, només el mur pelat. Així que no hi ha gaire més on mirar.

Això, per a l’ull profà. Per això convé visitar-la amb un expert. Posem que parlo dels arqueòlegs Andrew Kelly i Sara Ubach, que exercien ahir d’amfitrions i que ens van fer mirar dues vegades el mur lateral del temple. Just al costat del bisbe bizantí. En aquell pany de paret aparentment buit i anodí s’oculten com si fos un tortell de Reis, les sorpreses més estupendes de Nagol: una, la silueta d’una embarcació, amb la seva quilla, el seu pal i la seva vela (aparentment llatina). Quants vaixells haurien vist aquells andosins del segle X, es demanava Ubach amb justificada perplexitat?

Dos: l’esbós del retaule que el 1577 es va penjar al mur lateral, just el que aquests dies estan restaurant a Patrimoni i que al setembre tornarà a Sant Serni. Tres, el cap del que clarament és un guerrer, embotit en el seu elm de combat. I quatre, el nostre preferit: l’anotació del deute –cinc sous barcelonins– contragut el 1399 pel prevere a càrrec del temple: no en sabem el motiu ni si es va acabar de saldar, només que algú es va preocupar que quedés clar per als seus coetanis i també per a la posteritat.

I sí, ens hem desviat de la missió inicial. És el que passa quan entres al túnel de temps, i Sant Serni és el més semblant que trobaran en aquestes muntanyes nostres. Però l’objectiu de la visita era contemplar, per fi, com ha quedat el paviment de l’església després de la intervenció a què Patrimoni l’ha sotmès els últims mesos. Es tractava, recordin, d’eliminar la tarima de fusta i l’estructura metàl·lica que la sostenia des que el 2017 el rector de Sant Julià hi va instal·lar motu proprio. Era un fals estètic de calaix, com no es va estar de dir aleshores el restaurador Eudald Guillamet –el mateix que el 1976 va redescobrir les pintures murals, i que les va restaurar el 2012. Un nyap monumental que Patrimoni ha tingut l’ocasió de revertir amb motiu de la candidatura  dels testimonis materials de la construcció del Coprincipat als Pirineus. Els avaluadors de la Unesco venen al setembre, i sembla que tindrem temps d’acabar els deures pendents. Tots, perquè s’ha aprofitat per renovar el quadre elèctric, minimitzar l’impacte visual dels focus, sanejar la fusteria del cor, pintar els murs de l’absis i del primer tram del temple, on no s’ha constatat la presència de pintura mural, i la restitució del retaule del XVI. 

Per resumir: el paviment ha recuperat l’aspecte original, amb la penya sobre la qual es va construir part de Sant Serni, les lloses perfectament consolidades i el sòl anivellat amb calç per facilitar-ne l’accés. L’operació s’ha repetit al porxo, construït al XVIII, probablement en la mateixa reforma que es va afegir el cor, i on també s’havia recobert l’aflorament rocós que feia de paviment amb una coberta de fusta. “Ha anat fora, per recuperar l’autenticitat del monument”, diu la cap de Patrimoni, Isabel de la Parte, i per l’altíssim risc d’incendi que representava.

Per resumir: si tenen un moment, passin per Sant Serni. No passa cada dia que estrenem església romànica. Amb Sant Serni, sí.