La setmana passada ens va deixar Francesc Santamaria, que va dedicar gran part de la seva vida a retratar els seus conciutadans. Fins i tot els orcs, els fers i els furros –en l’escala per a la classificació de gent esquerpa que Albert Villaró ens ha mostrat al seu darrer llibre, Cadí– l’havien d’anar a veure un dia o un altre. No hi havia més remei que passar per l’adreçador que suposava renovar el carnet d’identitat, el de conduir o el passaport. Uns documents que, com és prou sabut, exigeixen una fotografia mida carnet. Es podria dir doncs que en Francesc era testimoni de com ens canviava la cara a tots. Disposat a treure el millor posat de cadascú, molts recordem el que costava aconseguir la foto definitiva. Quan encara ens pentinàvem, fins i tot si hi acudies de casa amb la clenxa feta al mil·límetre, sempre et trobava algun cabell fora de lloc. Ens feia entrar en una petita habitació, on hi havia una pica i una pinta, perquè intentéssim posar una mica d’ordre als embulls del nostre cap. Poques persones ens deuen haver demanat amb tanta paciència, “gira el cap una mica cap a l’esquerra, cap a la dreta, o una mica més amunt”, o bé “no estiguis tan seriós”, com ell.
Un cop acabada la sessió s’obria la porta a un altre ritual. La imatge havia de ser revelada i calia esperar un o dos dies per a veure el resultat de tot plegat.
Desconec si n’era conscient, però tot aquest desfilar de persones per casa seva el convertien en un dels millors testimonis de com canviàvem com a societat. De fet, també acudíem a casa seva expectants, a fer revelar les fotos que havíem pres com afeccionats tot imaginant que en aquell carret per fi hi havia la imatge perfecta. Ara, quan ens mirem aquelles fotografies, algunes de les quals ja han adquirit tonalitats de color sèpia, els trobem tota la màgia, ja que es converteixen en testimonis de bons moments viscuts però també de les persones que ja no hi són.
En el seu llibre Desbordar la imagen, el fotògraf i assagista Joan Fontcuberta, el qual sempre ens recalca que hem de ser crítics amb les imatges, ens aporta una interessant reflexió sobre el paper de la foto com a testimoni. Per desenvolupar la seva idea ens fa partícips de la figura dels sasha i els zamani, provinents d’algunes pràctiques religioses pròpies del Centre i l’Est de l’Àfrica. Un sasha es pot definir com a una persona morta, que encara és recordada pels que són vius. En canvi d’un zamani ningú en té cap record i només es presenta en somnis. Aquest fet, el de presentar-se en somnis, el connecta amb les fotografies que hi ha a casa, perquè com en un somni n’hem vist la imatge però no en sabem gran cosa més. Els sasha, en tant que els recordem, no estan del tot morts i formen part del nostre passat, del present i també del futur immediat. En canvi els zamani han entrat dins un passat sense límits. De fet, per a definir la relació que establim amb ells ja utilitzem el terme avantpassats, que vindria a ser abans del passat.
La setmana passada, en Francesc Santamaria va esdevenir un sasha i qui sap la de zamanis que hi deu haver entre les moltes fotografies que ell va fer o va ajudar a revelar. Quedaria molt bé, ara que l’article ja s’està acabant, una frase de l’estil: la fotografia és un art que intenta atrapar el temps. En tot cas, en Francesc, va fer tot el que va poder per a aconseguir-ho tot intentant immortalitzar-nos a tots plegats. Una feina del tot encomiable.
