Diari digital d'Andorra Bondia
Adelia Vitorino a l’‘stop lab’ de Prat de la Creu on fa habitualment de sanitària i ara de coordinadora.
Adelia Vitorino a l’‘stop lab’ de Prat de la Creu on fa habitualment de sanitària i ara de coordinadora.

“No imaginava el final de carrera així”


Escrit per: 
M. P. A. / Foto: Facundo Santana

Està una mica nerviosa. No està acostumada a estar sota els llums i taquígrafs. L’Adelia Vitorino té 21 anys i tot just al juliol va acabar la carrera d’Infermeria cursada a la Universitat d’Andorra. Ara mateix treballa de coordinadora a l’stop lab de Prat de la Creu. Tot i la seva joventut, des de pràcticament el minut 1 de la pandèmia ha estat al peu del canó. D’entrada, potser mai s’havia pensat que el que va viure mai sortiria a la llum, però un cop fem petar la xerrada comença a compartir una experiència que, mirada així de manera retrospectiva, sembla de vertigen.
    
El començament de la pandèmia la va sorprendre fent les darreres pràctiques d’Infermeria, a Sitges. Un dia, de cop i volta, “ens van dir que tot es tancava, les pràctiques també, i que havia de tornar a Andorra”. I ja al país, al cap de pocs dies va ser una dels 33 estudiants de l’últim curs d’Infermeria que van rebre la trucada de la Creu Roja Andorrana per tenir cura dels padrins del Cedre que es disposaven a ser traslladats a l’hotel Fènix. I no s’ho va pensar dues vegades. De fet aquesta és una de les vivències que li han deixat més bon regust de tot aquest any.
    
“No havia estat mai voluntària”, reconeix. Això sí, sempre havia estat un desig per quan acabés la carrera. La seva idea era marxar a algun país de l’Àfrica a fer de voluntària i posar en pràctica els coneixements i habilitats apreses a favor dels altres. Aquesta era la idea que de moment es veia truncada per les circumstàncies, però quan li van trucar va pensar: “ara és el moment”. I es va estar al Fènix fins al final del mes de maig, fins que van tancar. “T’omple molt a nivell personal el contacte amb els padrins”, reconeix. I “creixes a nivell professional i aprens a treballar en equip”. “Soc molt introvertida”, afegeix. Així és que l’experiència “em va ajudar a parlar més amb la gent i donar la meva opinió”. “Dir el que pensava em costava moltíssim”, i ara ja no tant. El record més preuat per a l’Adelia és la gratitud dels padrins. “S’adonaven que fèiem la nostra tasca de cor i escoltar les seves històries ha estat el millor”, comparteix. I no és que es vulgui dedicar a la geriatria, però reconeix que ha estat molt motivador i s’ha enriquit molt. I li va costar acomiadar-se d’ells l’últim dia, tot i que ho va fer amb la satisfacció d’haver donat “una mica d’ajuda”.
    
Als cribratges serològics del maig també hi va participar, i amb la resta de companys voluntaris del Fènix van estar a l’stop lab d’Escaldes, de manera que compaginaven l’atenció als padrins amb la realització dels tests. I al setembre va arribar una altra trucada de la Creu Roja, en aquesta ocasió per treballar amb contracte en els cribratges escolars. I ara fa de sanitària al pàrquing de Prat de la Creu, tot i que temporalment ha assumit la coordinació dels equips de l’entitat que hi treballen fent tasques de comunicació amb els usuaris, parlant amb el SAAS i resolent els dubtes de la gent.
    
Mai no s’hauria pensat que hauria d’assumir tantes responsabilitats i en temps de pandèmia. I sobretot, confessa, “no hauria imaginat mai el meu final de carrera així”. Llavors només es preguntava: “què passarà? Quan podrem començar a reprendre la normalitat?” I ara hi ha moments que no té ni temps per pensar. I és que depèn del dia o de la setmana la pregunta que es fa al final de la jornada és “com puc portar tanta càrrega de feina?” El dilluns va ser un dia tranquil, però depèn de les setmanes “és un no parar”, explica.

Ha pogut posar en pràctica el que ha rebut en la seva formació. A la Universitat t’ensenyen unes pautes per gestionar l’estrès i el treball en equip, però “arribes al món laboral i és totalment diferent”, exposa.

El moment més punyent i més dur que li ha tocat viure el té molt recent. “Vaig fer suport a Sant Vicenç d’Enclar, fent nits. El pitjor és veure la gent morir. Et dius a tu mateixa que faràs tot el possible per aquelles persones, però és final de vida i saps que si no és avui serà demà”. “D’això també te’n parlen a la universitat, hi afegeix, però fins que no ho experimentes...” Segons l’Adelia, “ho volem evitar i no sabem gestionar el procés de dol, és dur quan estàs ajudant algú i no pots fer-hi més”.
    
Sobre si canviaria alguna cosa del que ha viscut en aquest temps, ens diu que la pandèmia en si, i que segur que hi ha molt per millorar, però quant a la seva resposta, no. De la seva vida, només una cosa: “podria haver començat a fer voluntariat abans”. L’Adelia creu que els joves estan molt en el punt de mira per comportaments incívics, però considera que no es pot ficar a la mateixa bossa tothom, hi ha de tot. “És clar que tenim la mentalitat més esbojarrada per l’edat”. Sense anar més lluny, “jo no aparento l’edat que tinc i com que em veuen responsable es pensen que soc més gran”. Però mira l’equip que hi ha aquí, “la majoria som joves”.

 

no
final
curs
així
esperava

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte