“No som tan exòtics” com ens pensem

Idiosincràsia. Aquesta paraula que tant agrada als andorrans i que, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, vol dir “peculiaritat d’un poble”. Però no es pensin que Andorra és el país més peculiar del món. De fet, deixant de mirar-nos el melic, podem afirmar que “no som tan exòtics” com ens pensem. Aquesta és una de les moltíssimes conclusions a les quals ha arribat Isidre Bartumeu després de realitzar la seva tesi sobre el Coprincipat, d’un total de 504 pàgines i 1.191 notes a peu de pàgina, segons diu, on rau la informació més interessant de l’estudi. Però, què hi ha més idiosincràtic que Andorra? Doncs diversos indrets. Han sentit mai a parlar de l’Illa dels Faisans? Un tros de terra de menys  de 7.000 metres quadrats al País Basc, la sobirania del qual recau sis mesos en Espanya i sis mesos en França. O la república de Vanuatu, un arxipèlag del Pacífic sud en què coexisteixen dues comunitats que es regeixen per dos sistemes jurídics diferents, el francès i l’anglès. Tot i que per trobar peculiaritats tant o més extravagants a les andorranes no cal anar tan lluny. “No es pensin que a  Liechtenstein  o Mònaco estan millor”, va alertar Bartumeu. I és que la Constitució del primer deia fins no fa gaire que la seva sobirania raïa tant en el poble com en el seu príncep, cosa aparentment força contradictòria, mentre que la Carta Magna del segon advocava fins al 2002 per ser un Estat sobirà en el marc dels tractats internacionals signats per França. I parlant de França. Això que el seu cap d’Estat sigui també cap d’Estat d’un altre país (Andorra) no és quelcom extraordinari. Durant anys, segles en alguns casos, per exemple, el duc de Luxemburg era la mateixa persona que el rei dels Països Baixos; o l’emperador de Rússia era el gran príncep de Finlàndia; o el rei d’Hongria ho era també de Croàcia.

D’aquesta manera, podem dir que Andorra no és tan especial com sovint se’ns ha fet creure. Tot i que per al rei emèrit espanyol, Joan Carles I, sí que ho era d’especial. Tant que va intentar fer-se copríncep fins a esgotar la paciència de Chirac i Alanis. Bartumeu va explicar que durant una visita del copríncep francès al Principat es va reunir amb l’episcopal i en un moment de confidències ambdós van reconèixer que Joan Carles els havia proposat en diverses ocasions, tant a ells mateixos com als respectius ambaixadors, traspassar els drets del Bisbat d’Urgell a la Corona espanyola, proposta que sempre va ser aferrissadament rebutjada. Per contra, qui sembla que no volia saber res d’Andorra era Franco. En la seva tesi doctoral, El coprincipat d’Andorra. Evolució històrica i desenvolupament institucional, Bartumeu recull l’episodi en què el síndic Julià Reig Ribó es troba el 29 de juny del 1970 a la llotja del Camp Nou per veure en directe la final de la Copa del Generalísimo quan el dictador se li acosta i, més o menys, li confessa: “Que sàpigues que Hitler m’ha ofert Andorra en safata”. Pel motiu que fos, Franco va declinar l’oferta, però el cert és que, prèviament, les tropes espanyoles havien intentat entrar al país fins en dues ocasions, el 1940 i el 1942.

Però si ens volem remuntar a l’inici de la idiosincràsia andorrana hem d’anar a parar a les autoritats romanes i visigòtiques, el llegat de les quals és la institució local importada de la tradició germànica. “He fet una anàlisi des de l’origen de les institucions de base popular fins a les institucions de base senyorial, i com va evolucionant identitàriament Andorra com una realitat cada vegada més diferenciada del seu entorn”, va resumir el doctor. Entre l’inici de la història, i avui dia també, hi ha un segle XVII en què el Principat és una sobirania aliena a un poder extern i un segle XVIII en el qual les monarquies borbòniques –potser ara entenem d’on li venia l’afany a Joan Carles I– neguen la sobirania andorrana com a entitat diferenciada. Fins al segle XX, que s’estableix la Constitució que reconeix Andorra com un Estat independent de ple dret i el país es converteix en el 184è membre de les Nacions Unides. 

Així les coses, la història d’Andorra ha anat sempre lligada a un Coprincipat que amb la seva organització dual, asimètrica i subtilment contraposada, ha resistit els cops de timó que li han vingut per totes bandes amb l’única voluntat de mantenir les seves particularitats. El futur encara està per escriure, i si bé Bartumeu no creu que sigui una macedònia d’esdeveniments tan peculiars com fins ara, sí que es podria produir la fi d’un model d’Estat únic al món. Per a alguns, però, encara és massa aviat per parlar d'aquest capítol.