Feia un bon grapat de dies que no havia escoltat cap notícia al voltant de l’establiment d’Andorra que ha aconseguit certa fama perquè falta els seus clients. Em van demanar si sabia on era, i la veritat és que el vaig haver de buscar, ja que no en tenia ni idea. Aquest sorprenent model de màrqueting ha aconseguit que el local s’hagi fet un nom a les xarxes, i per tant també a fora del país, però també unes bones cues amb independència de la qualitat del producte que s’hi pugui despatxar.

El mateix dia en què em van fer la pregunta, Màrius Serra signava al diari La Vanguardia un article dedicat als Swearing Parrots (els lloros renegaires). Un grup de cinc lloros grisos que van ser traslladats a un zoo anglès durant la pandèmia i que s’han fet molt coneguts en proferir tota mena d’insults envers els visitants, fet que els ha consagrat com els animals més populars del seu lloc d’acollida, el Lincolnshire Wildlife Park. Els guacamais i papagais veïns sembla que també han après a blastomar, tot imitant les seves formes, per a gran gaudi dels turistes que s’hi apropen. Amb els anys el fenomen ha evolucionat, i en l’actualitat, els ocells escarneixen el soroll dels pets. Una suposada virtut que els ha atorgat encara més volada, i per tant es podria dir que ho peten.

Desconec si al marxant andorrà li sortirà a compte continuar amb la seva particular campanya publicitària, de moment prou reeixida, o provarà nous mitjans per cridar l’atenció. Si algun dia decideix evolucionar, com han fet els lloros i que com un gran nombre d’humoristes saben resulta un recurs senzill i efectiu, no em puc estar de recordar la gran tradició escatològica que hi ha per aquests vorals, que pot actuar com a cobertura. I, en aquest cas, no m’estic pas referint a la versió més teològica i divina del terme, sinó a la més profana i molt més terrenal. Només cal pensar en el tió que cada Nadal distreu els més petits, amb el producte de les seves digestions. Per la seva part, el caganer s’amaga en el pessebre perquè no el vegin, però ha esdevingut tan popular que, un gran nombre de celebritats l’han acabat personificant. Tampoc crec que calgui recordar que una de les bandes més conegudes del fenomen conegut com el rock català són els Pets els quals, durant una bona temporada, van mantenir unes coristes conegudes com les llufes. Si en algun moment dubta que relacionar l’alimentació humana, amb aquesta nova habilitat podria posar traves a l’experiment només ha de recordar que hi ha una mena de galetes que es coneixen com a pets de monja. Potser per la manca de vocacions costa més de trobar-ne que fa uns anys.

Aquest nom mai ha estat un impediment perquè els més gormands se’ls enduguin a la boca. Existeix també un bolet conegut com a pet de llop el qual, els més micòfags, ja fa temps que han après a degustar. A partir d’aquí, només li caldria encertar el to i la intensitat. Si ho aconseguís, es podria convertir en un nou revulsiu per al negoci. Ja em puc imaginar titulars com ara, La nova moda dels pets a Andorra. I si a algú se li ofengués sempre es podria despenjar que un pet, si el traduïm de l’anglès, la llengua dels negocis importants, no és res més que un animal de companyia.