Odile Sarroca: “Estem lluny de saber-ho tot i encara ens podem equivocar molt”

Avui fa un any just que va comparèixer al costat del ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, per informar del primer positiu de Covid detectat al país. Admet que amb els coneixements que es tenen ara moltes coses es dirien i farien diferent. Confia tornar a la normaliat però encara no veu el dia que sigui sense virus.

Ha passat un any des del primer positiu. Com ho recorda?
El moment del primer positiu quasi et diria que va ser: ‘ja està’. Perquè eren molts dies sabent que el virus estava allà i pensaves: ‘que passi’. Era l’inevitable.

Feia molts dies que els mitjans estàvem molt pendents de casos sospitosos, que si serien o no serien... A l’hospital hi havia tant neguit?
Segurament ho vam viure amb més neguit que vosaltres (riu). Sí, perquè al final saps que és una qüestió de temps. Ens preocupava més que se’ns escapés un positiu, que després ja vam veure que el que s’havia escapat era una altra cosa, que no que sortís el primer positiu, que era una cosa inevitable.

En aquell moment les proves de diagnòstic eren limitades, els elements de protecció no abundaven... com es vivia?
El tema de les proves és una sensació que nosaltres no havíem hagut de viure. Estem en un entorn que sempre ho tens tot, pot costar més o menys, però sempre tens allò que has de tenir. Però era una situació que no ens havíem trobat mai i és dur, perquè saps que el que pots oferir no és tot allò que hauríem de tenir. En el cas dels elements de protecció també hi va haver algun moment d’estrès, però diria que a mi, personalment, no em va estressar tant, tot i que és veritat que hi va haver moments de patir una mica. No estàvem acostumats a fer una medicina de guerra, en què has de prioritzar molt, mirar els recursos que tens, és una experiència que afortunadament no havíem hagut de passar mai.

Com ha canviat la manera de treballar?
Ha canviat en moltes coses, sempre hi ha cert grau de provisionalitat en tot. També com et relaciones amb els companys, amb els pacients, amb els familiars, segurament el que ha canviat més és la comunicació. El fet que moltes coses siguin per telèfon, no és el mateix, que els familiars no puguin estar aquí, han canviat moltes coses en molts aspectes.

Se’ls fa difícil trobar coses positives de tot això?
Sempre ho pots trobar tot, però posat a la balança és evident què guanya. En el sentit professional és una cosa nova, una cosa que t’activa a fer coses diferents, és a dir, hi pots trobar el seu què. Però això no pot compensar de cap manera el drama que hi ha hagut a darrere, tant personal com professional, és impossible que les coses positives compensin tot allò negatiu que ha comportat.

En la roda de premsa de fa un any es va fer una crida a la calma, es remarcava que el 80% eren casos lleus, que només el 20% eren greus i que d’aquests, només el 5% eren molt greus. Vist amb perspectiva, ho tornaria a transmetre així?
Vist en perspectiva i amb el coneixement que tenim ara, evidentment moltes coses les diríem i les faríem diferent, això sense cap mena de dubte. Estem lluny encara de saber tot el que hem de saber, és a dir, encara ens podem equivocar moltes vegades més, però és veritat que hem conegut moltes coses, en sabem moltes més de les que sabíem en aquell moment.

Els percentatges es mantenen?
No estan tan lluny de la realitat. El problema és que un 5% de greus de 5.000 és una cosa i un 5% de 100 n’és una altra. És a dir, és una qüestió de número de base afectada, no tant del percentatge. I després, quant a cridar a la calma, crec que tots ho havíem de fer, el que passa és que sabent el que sabem ara segurament ho hauríem explicat molt diferent. La veritat és que no recordo massa bé aquella roda de premsa, recordo la reunió prèvia.

S’imaginaven en aquell moment que un any després estaríem com estem? En el cas d’Andorra amb quasi 11.000 casos i 110 morts, de moment.
Crec que llavors estàvem molt centrats en el que passava en aquell moment i et costava projectar-te a llarg termini quan les coses passen a la velocitat que passaven aquells dies. L’afectació, el nombre de casos, segurament no m’hauria costat d’imaginar. Quan el virus va arribar aquí ja teníem un exemple de país del nostre entorn, que era Itàlia, que et feia canviar la perspectiva de quan passava a Xina. 

Es veia real.
Si els passa als italians ens pot passar a nosaltres. Quant a la durada, sí que penses que pot durar, però no crec que en aquell moment pensés que avui estaríem aquí. No crec que pensés que hauria desaparegut el problema, però suposo que pensava que estaríem d’una altra manera. Ara em costa tornar-me a posar en el lloc del mes de març passat.

Era una situació que no havíem viscut mai.
La nostra referència era, en virus respiratoris, la grip A, que vam fer de tot, vacunes i correm-hi, i va afectar, però la dimensió queda tan lluny! I després amb les altres SARS que havíem tingut, s’havien limitat molt geogràficament, potser eren més greus però menys transmissibles i més fàcils de detectar. Cap de les nostres referències immediates amb virus emergents ens havia preparat per a això. Vam escoltar què deien els experts de tot arreu i no vam preveure això.

Ningú ho va preveure. A tot arreu ha passat el mateix.
Al final busques en el que coneixes. Vam mirar com actuaven els coronavirus, vam mirar les pandèmies que havíem tingut i vam agafar referents, i això no s’ha comportat com els referents que teníem. També ha sigut una cura d’humilitat per a tots plegats.

Abans deia que encara no ho sabem tot del virus. Aquest desconeixement ha estat el més complicat de gestionar?
En la primera onada teníem uns malalts gravíssims i a planta d’hospitalització no havíem tingut malalts tan greus i a més eren malalts a qui no podies oferir res. Feies coses que sabies que tenien poca evidència científica perquè no hi havia res més. Era una situació que no s’assemblava a res. Tenies la sensació que vigilaves un malalt, li donaves suport, valoraves les complicacions però la malaltia anava una mica com volia. Va ser molt dur. I després la cosa aquesta que el que dius avui no serveix demà. 

A la ciutadania li ha costat entendre les contradiccions.
Hem de veure que hi ha coses que no és que serveixin avui i demà no, sinó que la base del discurs és sempre la mateixa i el que canvia és el coneixement que tens. Has de saber dir: ‘ahir sabíem això i amb això que sabíem es van donar aquests consells. Avui hem sabut això altre i per tant, aquí hem d’adaptar el discurs d’una altra manera.’ No és fàcil comunicar en una situació així. 

I què hem après fins ara?
Hem après moltes coses però també que ens queden molts camps de coneixement per acabar d’omplir en tots els aspectes. A nivell de diagnòstic segurament és en el que més clares tenim les coses. A nivell de tractament continuem sense tenir un tractament que tingui una efectivitat alta. Tenim tractaments que sabem que ens ajuden, tenim tractaments que sabem que ens poden ajudar i tenim alguns tractaments que ja hem eliminat perquè veiem que el benefici no és suficient per continuar-los donant. Però encara no tenim el tractament. Allò que curarà el 95% dels pacients encara no existeix.

I pel que fa a la immunitat?
Per saber com funciona la immunitat falta temps, hi ha algunes respostes que no les podem donar. Quant durarà? Estem veient que dura bastant i que continua sent bastant efectiva en el temps, però portem el temps que portem de pandèmia, no podem arribar més enllà. Vacunes? Portem quatre dies posant-ne i hi ha moltes respostes que no tenim. És veritat que hem après molt, però encara ens falten moltes coses per aprendre.

La vacuna és la gran esperança per poder tornar a la normalitat?
Sí, sens dubte. És veritat que el control de la pandèmia el conformen moltes capes, però la vacuna per a mi és la clau. Ara bé, la resta és molt important. Les vacunes no són 100% efectives, però si una ho és en un 90% i a fora quasi no hi ha virus circulant perquè hi ha molta gent vacunada, serà molt difícil agafar la infecció. Per tant, hem de tenir altres mesures de control per evitar que circuli el virus. Hem de continuar fent servir el de sempre, distància, mascareta, rentat de mans, tot això continua sent igual de vàlid encara que ens hàgim vacunat i fins que hi hagi molta gent vacunada, perquè si no tot i així hi haurà gent que emmalaltirà. Però que la vacuna ha de marcar un abans i un després, sí.

Podem pensar en un dia sense presència de la Covid o és un virus que ha vingut per quedar-se?
Hi ha opinions per a tot. Jo no puc pensar altra cosa que algun dia normalitzarem la vida. Absolutament sense Covid? Encara no ho veig. Una cosa és que poguem millorar la situació perquè quan tinguem la gent protegida, quan no tinguem risc de saturar el sistema sanitari, a la que no tinguem un risc de mortalitat enorme, al final pots conviure amb les infeccions, hi hem conviscut tota la vida. No vol dir que hi ha un risc zero però és assumible a l’hora de conviure, i això ha d’arribar aviat. Zero Covid? No ho sé. No sé si ens haurem de vacunar cada any, no sé com anirà. Podem tenir sotracs, podem tenir crisis, però ha de ser una línia que sempre vagi a la millora.

Aquestes noves soques potser poden condicionar que hi hagi noves onades.
Hi ha experts que diuen coses diferents. De moment les soques que hi ha hagut, algunes de les quals es vigilen molt més, l’efecte que tenen no canvia substancialment el que passarà. La britànica és més transmissible, la sud-africana a veure com va amb les vacunes, però de moment no tenim una soca que canvi de forma radical el panorama. La tindrem aquesta mutació o una d’aquestes realment ens demostrarà amb el temps que canvia radicalment el panorama? No et puc dir que no, però si escoltes els viròlegs no és l’escenari més probable. Les vacunes, a més, es podran adaptar, per tant es poden donar aquestes oscil·lacions però les armes per afrontar-ho han de sortir molt més ràpid i ser més eficaces.