La llei de mesures de protecció en matèria d’habitatge és la que ha permès prorrogar els contractes de lloguer que han anat vencent els darrers anys. Ara bé, contempla algunes excepcions que permeten als propietaris finalitzar el contracte i recuperar l’habitatge. I què fa un llogater quan li diuen que ha de deixar el pis on vivia fins llavors? En molts casos, la situació es converteix en un problema. Ens ho explica el Joan (nom fictici perquè ens demana mantenir l’anonimat), que va viure aquesta situació l’estiu passat. “Em van avisar dos o tres mesos abans i a l’octubre vaig deixar el pis”, recorda. Des de llavors busca sense èxit un lloc on viure.

Ell feia cinc anys que vivia en un pis “que estava molt bé”, d’una habitació i moblat pel qual pagava 500 euros, “amb despeses incloses”. Quan va començar a buscar alternativa es va adonar que els immobles d’aquelles característiques ja havien, pràcticament, doblat el preu. Per sort, té família al país i s’ha pogut instal·lar a casa seva. “No tinc la urgència que té altra gent, però vull fer la meva vida. Per molt que a ells no els importi, no em vull haver d’estar mig any més així”, afirma.

Però la recerca, fins ara, és infructuosa i frustrant. “És impossible”, admet. Pisos com el seu són pràcticament inexistents, només troba ofertes per estudis de poc més de 30 metres quadrats, “pels quals fa uns anys es pagaven 350 euros i ara te’n demanen 700 o més”. Amb l’afegit que es troben a parròquies altes, en zones allunyades i molts són només per temporada.
El Joan, que fa 24 anys que viu al país, és autònom i no té garantit un sou fix al mes. Si suma la quota d’autònoms, impostos i un lloguer de pràcticament 1.000 euros, “no arribo”, i lamenta que “no hi hagi marge per tenir una vida digna”.

De fet, reconeix que si no troba res que s’ajusti a les seves necessitats, abans de deixar el país “em plantejo compartir pis, cosa que no he fet en la meva vida”. I això que ha estat testimoni de com viuen molts temporers, en pisos minúsculs i ja no només compartint habitació, sinó fins i tot “compartint matalàs”. Compartir pis un cop arribat a la cinquantena. “La gent no vol demanar ajudes, però si estàs sol i cobres el sou mínim, és impossible”, assenyala.

Avís
I a aquest extrem espera no haver d’arribar la Montse Hernández. Porta 38 anys al Principat i viu de lloguer a la zona de la Borda del Jaile, a Sant Julià, des de fa 15 anys. Fa un any els van enviar una carta advertint-los que la propietat es venia el pis. Tenien opció de compra, però admet que “si quan era més jove ja no em donaven la hipoteca, ara menys”. Té 56 anys i viu sola. Fins ara l’han salvat les pròrrogues forçoses, però tem el dia que s’acabin. “Els lloguers estan inviables i per tant, no sabem què haurem de fer”, afirma, afegint que “marxar del país no és la meva intenció, el que vull és que el meu país m’ajudi”.

La Montse remarca que tot i no cobrar el sou mínim, no podria assumir un lloguer dels actuals. “No sé com ho farem, sento impotència perquè no hi ha opció. No hi ha pisos i si realment fan lloguer assequible des del Govern, ja veurem a qui els donaran”, apunta preocupada.
Igualment, assegura que “no m’agrada que molta gent amb molts diners vinguin aquí a comprar pis, vagin amb els seus cotxes de luxe i els d’aquí no puguem tenir, com a mínim, un sostre on viure”. La Montse explica que coneix molta altra gent que es troba en la mateixa situació, “no soc l’única” i deplora que “Andorra s’està convertint en un país només per a gent de diners i qui no en té, no té opció de viure-hi. És penós”.

Ella tenia esperances en una promoció de pisos que havia sentit que es feia a la parròquia destinada a gent treballadora, però sembla que els lloguers “seran a partir de 1.000 euros”, així que no té massa clar que un treballador ho pugui pagar. De moment, seguirà en espera i confiant que la pròrroga del lloguer es pugui estendre un any més, com a mínim per donar marge que puguin sorgir noves opcions.