Os de Civís al seu laberint

“A veure si la cosa canvia, a veure, perquè a Os de Civís, com Andorra, vivim sobretot del turisme, i quan es talla... Si aquí no hi ha pagesos, no hi ha res més”. Jordi Betriu, alcalde pedani i hostaler, exposa una situació que es repeteix arreu del Pirineu, que pot explicar qualsevol propietari d’establiment del Principat: durant l’hivern ha arribat un degoteig de turistes francesos, a penes una pluja fina, i després s’han enfonsat en la sequera.
    
A Os de Civís, aquest poble del municipi català de Valls de Valira ubicat darrere de la frontera del riu Runer, hi ha ara per ara unes quinze cases habitades. La major part dels ocupants treballen a Andorra. En realitat, fan vida a Andorra. Sovint la seva pertinença a Catalunya només es manifesta pels tràmits administratius. Per baixar a la Seu d’Urgell i realitzar-los no han tingut cap problema de mobilitat, malgrat haver de creuar frontera amunt i frontera avall. “Res, cap problema, portant els justificants que calien”, indica Betriu. És clar que en el seu cas els justificants calien per moure’s com qui diu dins del seu municipi.
    
A banda de les quinze cases habitades hi ha una dotzena de segones residències a les quals, és clar, als propietaris no els està permès accedir. I un parell d’establiments d’hostaleria. Dos ja havien tancat temps abans que es desfermés la pandèmia: una per jubilació dels propietaris; l’altra no va poder remuntar la crisi econòmica precedent, la que va esclatar el 2008. “I nosaltres ara? Doncs anem tirant. Hi ha gent en ERTO i aguantant gràcies que tenim un romanent, però tot resulta ruïnós, des de mantenir la calefacció, perquè no pots deixar que tot es geli, a pagar impostos”, argumenta Betriu. Si en un cap de setmana bo, dels d’abans, s’hi havien allotjat 200 persones, aquest hivern amb sort si pel poble han recalat alguns comensals. “L’activitat s’ha desplomat fins a pràcticament zero”, reconeix.
    
Dona una mica d’oxigen la reobertura de la frontera entre l’Alt Urgell i Andorra d’aquesta setmana? En realitat, de poca cosa. “Potser pugen un parell de persones de la Seu a dinar el cap de setmana, però la veritat és que ni fu ni fa, no ens ajuda gaire”, confessa, quan la clientela habitual es nodria sobretot de gent de Barcelona, de Lleida, justament els que continuen tenint l’accés tancat i barrat.