La nena al costat del conductor es mou nerviosa mirant el mossèn i pregunta al pare: “Què ens donaran?”. Perquè la benedicció de Sant Cristòfol sempre porta regal i és l’argument de l’home per tenir la companyia de la nena que ja ha acabat el curs escolar.
Es tracta sempre d’un obsequi molt senzill com un clauer, una medalla o una estampa, ja que malgrat que els conductors són un dels col·lectius més divinament protegits −el Crist de la carretera, la Mare de Déu de la Prudència o Sant Cristòfol− cal fer cas a Santa Teresa de Jesús quan deia allò que “les coses han de ser simples”, que tampoc es tracta que “el cotxe sigui una capella”, com explica el pare a la seva filla, que para les dues mans per rebre els obsequis abans de dir-li que no corri.
Darrere seu un altre porta un cotxe antic fabricat a Espanya que ha de ser anterior a quan molts conductors duien en el tauler de control un rètol amb la inscripció Papá no corras acompanyada d’una foto del fill o fills.
És clar que eren altres temps, i més a Espanya, on semblava que portar un vehicle als anys seixanta del segle passat fos patrimoni masculí. Just darrere del cotxe vell molt ben conservat hi ha una noia que curiosament està al volant d’un Mini Countryman, ja que no existeix ni se l’espera la versió Countrywoman.
La noia es mira el vehicle del davant mentre el seu amo comenta que el té sempre el garatge, que és de col·lecció i que el treu només per a ocasions especials “i aquesta n’és una”, afirma. Tothom fa una petita donació que recull el noi que ajuda el mossèn i que es diu Xavier. L’acompanya la Marian.
Com sempre hi ha un capítol especial per als vehicles de les autoescoles, dels cossos de seguretat o dels serveis públics. I com cada any una menció especial per als de l’autoescola Principal. Encapçalen la comitiva els turismes i la tanca l’autobús. Tots ben nets i polits, amb flors al capó i fent sonar la botzina. Transiten per l’avinguda de Santa Coloma després de passar per Sant Julià.
A diferència d’altres llocs on es beneeixen els vehicles com Canillo o Anyós, on el sol pica de valent, a Sant Julià de Lòria la porta de l’església és a l’ombra. Mossèn Pepe Chisvert té la companyia momentània d’una agent de circulació i d’un home vinculat al sector de les assegurances.
Algú li diu que sembla una ironia que estigui allà i ell respon que ja està jubilat i que no vendrà cap assegurança a tot risc. I és que el dia no és el més adient.
Els curiosos que passen per la vorera admiren un descapotable. Un d’ells, que ha abandonat per una estona el banc que monopolitza al costat d’un caixer automàtic, opina que “no trigarà a tapar-lo perquè han anunciat tempesta per aquesta tarda i amb pedregada”.
Arriba un padrí que es queixa de les obres a la plaça Major, que sovint tallen el pas i que ha hagut d’arribar per un carrer en doble sentit “estret i amb cotxes aparcats a un costat”. Baixa la finestreta i fa una crida a la prudència. “Has d’anar molt en compte al volant, hi ha gent que va molt ràpid”. El mossèn ha obert paradeta a les 11 i la tanca a la una. És un degoteig constant de vehicles però no es formen cues.
Després de la supervisió diària a les obres de la zona, dos jubilats conclouen la seva exhaustiva anàlisi sociològica de la benedicció amb un “doncs aquest any trobo que hi ha més vehicles guarnits que altres anys” i no s’atreveixen a donar xifres dels vehicles que hi han passat. O perquè no hi han estat tota l’estona (diverses obres obliguen) o perquè sent dos, la xifra del primer pot ser la dels convocants d’una manifestació i la del segon la de les autoritats.
Encara hi ha temps, una mena de pròrroga, perquè una noia passi ràpidament mentre explica que va a buscar el cotxe a l’aparcament comunal de Camp de Perot per a beneir-lo i que arriba molt just. S’atura, però només un moment per comentar: “ha passat el bus exprés i no l’he agafat. He vist que era de color blanc i l’he deixat passar. He hagut d’esperar al següent. Em creia que tots eren de color taronja”.
Asseguren els escassos testimonis històrics i no gaire contrastats que Sant Cristòfol tenia la virtut d’ajudar els viatgers a creuar un riu damunt les seves espatlles. També alguna cosa devia fer perquè la noia pogués beneir el cotxe.
Almenys això és el que creuen el parell de jubilats. Diuen que ja no condueixen però que amb això del color dels busos un ja no descarta tornar-ho a fer per no equivocar-se amb el transport públic. A beneir, però, ja no hi és a temps.
