Preveure el futur és força complicat. Hi ha estudis, estadístiques, corbes d'evolució, hipòtesis, suposicions i infinitat de mecanismes que ens poden ajudar a fer-nos una idea genèrica de cap a on anem o a on serem d’aquí cinc, deu, cinquanta o cent anys, però sempre hi ha una o diverses pedres que trunquen tota previsió prèvia. Ja sigui un meteorit, un iceberg, una crisi del 2008 o una pandèmia. "Sí, però sempre es deixa un marge d'error", deuen exposar alguns. Totalment. Però hi ha errors i errors, i marges i marges. Sigui com sigui, el cas és que de l'únic que podem estar una mica segurs és del present. O ni això.

Però no ens oblidem del passat, que aquest sí que no acostuma a fallar. Entre altres coses perquè la màquina del temps encara no està, que sapiguem, inventada. I per parlar en pretèrit, ahir va acudir a La Llacuna el Dr. Ignacio Zubiri Orria. És catedràtic en Hisenda Pública per la Universitat del País Basc i, sobretot, un gran entès en el funcionament de les finances públiques. El motiu de la seva excursió al Principat va ser per parlar de les pensions dels jubilats, i va ser el Partit Socialdemòcrata qui el va convidar, ja que també els ajuda o assessora en qüestions fiscals. El títol de la xerrada era La sostenibilitat del sistema públic de pensions: reflexions i reptes, i per començar, va exposar la situació d'Andorra respecte a altres països europeus amb matèria de la situació de les persones pensionistes. Els números acostumen a reflectir bastant bé la realitat, tot i que en un primer moment pugui semblar que no.

I és que resulta que si analitzem la taxa de substitució, que és el percentatge de l'últim sou que rep com a pensió el jubilat, al país és del 41,5%, que comparat amb Espanya, veiem que al país veí del sud reben el 80,4%, i a França, el 56,%. Amb aquestes dades podríem deduir, com diu Zubiri, que "el sistema de pensions no és excessivament generós", però per això és necessari el context, ja que si ara agafem les dades del fons de reserva públic, Andorra presenta un 45,8% del PIB, mentre que a Espanya és un 0,6% i a França, un 7,3%. De fet, el percentatge del Principat és el més elevat del continent europeu.

Però Zubiri també va parlar de futur, i el repte més gran al qual ens enfrontem –com la immensa majoria de països– és l'esperança de vida. Perquè podem discutir i estar d'acord que és bo que cada vegada, gràcies als avenços de la ciència i la medicina, visquem més anys, però també estarem d'acord que suposa un nou risc. I és per això que "hem de prendre mesures". El Dr. Ignacio planteja dues opcions. En primer lloc, posar impostos per finançar les pensions futures i, si calgués, fer ús del fons de reserva, "que per això existeix". D'altra banda, i potser per a alguns d'una banda més radical, seria deixar caure el sistema públic i instaurar-ne un de privat.

Sobre aquesta última opció, Zubiri adverteix que "no seria necessàriament més barat que un sistema públic de finançament via impostos", ja que si s'implanta com a únic mecanisme, "molta gent no tindrà diners suficients per pagar-se i garantir-se una jubilació estable", i en general "probablement es produiria un "deteriorament del sistema de pensions". És per això que el Dr. Ignacio creu que l'ideal seria una combinació dels dos, "si es vol implantar un sistema privat, assegura't que el públic es manté", exposa.

En definitiva, com dèiem a l'inici, el que està clar és que el futur és imprevisible, però si una persona fa quaranta o més anys que treballa i cotitza, ha de tenir garantida una futura jubilació, com a mínim, digna. Aquesta afirmació és molt probable que ningú la posi en dubte. Però en mans de qui està el nostre futur és el que hem d'acabar d'aclarir i definir. I si cada vegada vivim més anys, perfecte, però que siguin ben viscuts. Seria molt trist haver de maleir el progrés científic que ens ha concedit més temps perquè aquest estigués condemnat a ser viscut en una misèria imposada, oi?