Ens vam passar l’estiu espantats pels incendis que assolaven la Península. El cas, avisa Saulo Pujolàs, cap de colla forestal a Integra Pirineus, és que ara no apliquem el qui dia passa...  Serà un dels temes que abordaran a la segona edició de Som de bosc.

D’aquesta necessitat de tenir els focs de l’estiu presents durant l’hivern parlaran, divendres, a Prullans.
El sentiment que compartim els que hi treballem és que quan veus un conseller d’Interior amb tots els efectius de bombers, d’agents rurals, etcètera, per televisió, amb aquella cara compungida... doncs penses que voldries algú que n’estigués preocupat durant els dotze mesos, no sols quan crema. Hi ha tota una feina, una gestió, que no estem fent. Hi ha d’haver un canvi de paradigma i que els diners que es dediquen a extinció haurien d’anar a prevenció tot l’any. 

No serà que els que després s’hi juguen la vida no insisteixin...
Efectivament. Hi ha aquest sentiment d’estar pagant els plats trencats d’haver abandonat el món rural. Eren unes condicions molt dures, és cert, no ens estem de romanticismes, i havien de buscar una vida millor. Però...

Hi té fe, que hàgim après la lliçó aquest estiu? 
No, no. Simplement no. Ara ja ningú no es recorda del foc. Es diu per calmar la població, o pel que sigui, però després no s’hi ha vist cap canvi. Ja recordo quan era molt jovenet els incendis de principis dels noranta. S’hi han fet millores, sí, però per part de la gent que aposta, però a l’Administració hi ha molt camí per córrer encara. 

Imagini’s que vostè ‘mana’. Què hi faria?
Els que ens estimem aquesta professió hi pensem força. El dia 24 presentarem aquestes propostes: d’arrencada, al Pirineu hi ha molts boscos públics, propietat dels Ajuntaments. Oi que ningú discuteix que qualsevol poble amb capacitat econòmica té una brigada municipal d’obres, per als carrers, l’enllumenat, etcètera? Oi que no es discuteix?

Ja l’entenem.
No fan una feina productiva però sí extremadament necessària. Doncs per què no canviem el paradigma i fem brigadetes a tots els pobles, de dues o tres persones, pressupostat cada any, i que gestionin el bosc municipal tot l’any?

Seria suficient?
No. No. Però crec en una xarxa de moltes petites actuacions. Podem parlar d’intervencions polítiques, de l’Administració, però també és cosa nostra. 

...?
Doncs quan has de fer una tanca a casa, per exemple, no cal que vagis a comprar-la al magatzem, on et vendran fusta de l’Amazònia: trenca’t el cap deu minuts més i ves a buscar-la de la que procedeix de boscos de l’Alt Urgell, de per aquí a prop. Deixem de cremar CO2 per portar coses de l’altra punta del món quan les tenim al voltant. 

Si només fos la fusta...
És clar. Una altra mesura: acabar de creure en la biomassa, que sembla que encara no s’hi creu prou. Tenim la tècnica i el coneixement per tenir aquesta energia sostenible. A totes les comarques del Pirineu, per exemple, es podien escalfar els edificis públics amb biomassa de manera ordenada, sense esquilmar cap bosc ni provocar desforestació. 

Ara que ho diu, sembla que l’Ajuntament de la Seu utilitza gasoil perquè la caldera de biomassa està espatllada i és car reparar-la. 
No en conec el cas, però tot i que reparar una caldera sigui molt car, s’ha de pensar en l’amortització, oi? Què vol dir que és molt car? En quant de temps, amb el preu que té el gasoil ara quedaria amortitzat? Què serà més car a la llarga? No hi veig que hi hagi d’haver massa debat. 

Doncs que es posin les piles. Que donin exemple. 
No puc opinar sobre el cas concret, però és cert que vivim en un món globalitzat on hem normalitzat gastar gas d’Algèria mentre tenim la nostra energia a les nostres muntanyes. Ho penses més d’un minut i veus com és d’absurd. 

Certament.  
Per què no fem aclarides de millora, traient el vint o trenta per cent del bosc d’una manera sostenible, a anys vista, amb projectes ben fets? Tenim les eines, no s’entén per què no les apliquem. 

En té una idea, vostè? 
Manca de voluntat política, és clar. Apostem per la biomassa, que fem un bé a la nostra comarca. 

En tindríem prou matèria? 
I tant! Jo no soc enginyer forestal, però podem calcular que en una superfície de mil hectàrees, fent una aclarida d’un vint per cent –és el que diu la silvicultura del segle XXI, no estem parlant de desforestar, preciso– tens biomassa més que suficient. Es pot fer. 

I els ramats? Confiem en les cabres. És realista?
És una eina més. El que necessitem com a país és una gran aposta, i lleis, per fer reviure el món rural. Això no vol dir,  “au, vinga, ara tothom a fer formatge i ser feliços!” No, no. Ser realistes vol dir potenciar el teletreball, atreure petites indústries, brigades de bosc de proximitat... i la ramaderia com a peça fonamental. 

Ho arribarem a veure? 
Intento fer pedagogia. És fort dir-ho, però fins que no es cremi Collserola i morin persones, no ens hi posarem de debò. És un polvorí al costat de la conurbació urbana.

O veiem cremar des del Cadí fins a Andorra. 
Un incendi així costa de creure, però és factible. Jo segueixo molt en Marc Castellnou i ves que no ho avisa!

Vostè és feliç al bosc, com el Walden de Thoreau. 
Jo soc un producte de la crisi del 2008 en certa manera. De família de paletes i constructors, però nascut al Montseny, amb una relació extraordinària amb la natura, quan la construcció va decaure jo em vaig formar perquè vaig decidir que volia estar al bosc.