"Plora, crida, no neguis el que sents"

"Quan la crisi acabi el personal sanitari necessitarà assistència per a poder transitar per tot això que han viscut. Per ara, és primordial no negar allò que sents". És un dels consells que des del Col•legi Oficial de Psicòlegs d'Andorra recomanen, en la guia que publiquen amb consells per afrontar aquesta situació. També amb recomanacions per a les famílies que no poden acomiadar-se d'un ésser estimat o acompanyar-lo en la malaltia.

L’aïllament social que estem vivint impossibilita acompanyar emocionalment el familiar malalt, recorden els professionals. Per tant, "haurem d’afrontar el repte d’elaborar els dols de forma individual, però també col•lectivament, com a ciutadans, creant xarxes de suport", exhorten.

De cara al personal sanitari, els psicòlegs recomanen "trobar un espai d’expressió, i donar-li lloc a l’emoció i posar-hi nom. Les ganes de plorar i de cridar ens ajuden a descarregar i després continuar endavant". Més enllà, proposen practicar meditació, llegir o escoltar música com a mètodes de relaxació.

Tornant a les persones que estiguin ingressades a l'hospital, allunyades de la família, els professionals aconsellen que es demani a l'hospital un dispositiu per tenir-hi contacte visual; en el cas que el pacient estigui en el tram final de la malaltia, és important, apunten, "transmetre en paraules allò que faries en presència: que li donaries la mà, la pentinaries, o aquelles coses que li voldries dir per darrera vegada".

Els psicòlegs recorden que és important poder preguntar al malalt com vol passar els darrers moments, a qui vol escoltar, com voldria acomiadar-se i de qui. "Cal respectar els silencis i no fer preguntes esperant una resposta positiva, no donar falses esperances, sinó acompanyar, estar". Si la persona expressa ràbia, s'ha de mantenir la calma, "no voler contradir la seva emoció, sinó validar-la i tenir present que és una expressió de descàrrega pels moments que es viuen". I en el cas que expressi inquietuds espirituals, apunten, se li ha de facilitar la possibilitat de tenir contacte amb algú que l'acompanyi en aquest sentit.

La guia fa també referència a com s'ha d'actuar davant els nens: és molt important, insisteixen els psicòlegs, explicar-los la malaltia i la defunció, sense amagar-los res. Els infants "s’adonen que la família actua de manera diferent i es poden sentir molt sols si no es comparteix el que passa amb ells". Amb tot, puntualitzen, la informació s’ha d’adaptar a l’edat i maduració del nen, no donar-ne ni més ni menys de la que necessiten i volen, i deixar espai perquè expressin i preguntin allò que calgui. Si no sabem respondre, els hi podem dir que els respondrem aviat.

Han de ser els pares o les persones que siguin més properes als nens els que han d'informar-los si un familiar mor. "Els ho hem de relatar progressivament, però els hem de donar la informació real". El consell és que se'ls hi digui "en un lloc conegut per als nens, on se sentin protegits. I, el hem de permetre participar en tot el procés posterior".

També en el cas de les persones de més edat els professionals aconsellen no amagar-los cap informació, ni amb intenció de protegir-los.