M’estreno com a opinador al Bondia, agraït per la confiança i amb la modesta voluntat d’aportar alguna cosa que pugui resultar mínimament interessant o útil per al nostre racó de món. Aquesta és una primera pedra personal sobre la qual m’agradaria bastir un diàleg positiu i constructiu amb vosaltres, amables lectors i lectores.

Aquesta setmana s’ha col·locat la primera pedra de l’edifici docent de l’INEFC Pirineus, la universitat de l’esport que va iniciar la seva activitat lectiva a la Seu d’Urgell l’any 2021. El maig de 2019, quan des de l’Ajuntament vam presentar el projecte a l’opinió pública, ho fèiem després d’una ingent, silenciosa i còmplice feina conjunta amb tots els actors institucionals que havien de fer-lo possible: la Generalitat, l’INEFC, la Universitat de Lleida i la Diputació. Tots ells amb dirigents que van creure en el poder transformador d’impulsar una universitat presencial al Pirineu català.

Sis anys després, amb la primera promoció de l’INEFC Pirineus ja graduada i amb la col·locació de la primera pedra del nou edifici docent, cap de les persones que lideràvem aquelles institucions en aquell moment continuem avui en aquelles responsabilitats. Encara més: tant a l’Ajuntament com a la Generalitat i a la Diputació hi ha hagut canvis polítics i, tot i alguna temptació puntual i maldestra, ningú no ha qüestionat la necessitat de seguir pedalant per fer realitat aquest projecte. L’INEFC Pirineus és un símbol del que podem aconseguir quan treballem amb visió i continuïtat. I crec que cal destacar-ho, especialment en aquests temps líquids que corren.

Hi ha hagut, però, una persona que ha estat present des del principi i fins avui, i a qui cal atribuir una gran part del mèrit: l’Eduard Inglés, actual director de l’INEFC Catalunya i, en els temps de somiar el projecte, professor d’esports al medi natural a l’INEFC de Barcelona. Amb ell i amb el secretari general de l’Esport de l’època, Gerard Figueras, passejàvem pels carrers de la Seu fa més de deu anys imaginant com i on podia arrelar aquella idea agosarada de portar els estudis de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport a la capital de l’Alt Urgell. Ras i curt: sense ell, tot això no hauria estat possible.

Avui l’INEFC Pirineus ja és una realitat consolidada: acull més de 160 alumnes, ha generat activitat econòmica, ha enfortit el teixit esportiu de la ciutat i ha posat la Seu d’Urgell al mapa universitari de Catalunya. Però, sobretot, ha demostrat que des del Pirineu també podem liderar iniciatives transformadores.

I ara què? Ara el curs continua amb l’horitzó que el nou edifici entri en funcionament el setembre del 2027 i que, a partir d’aquell moment, es pugui duplicar l’oferta de places, passant dels 160 als 320 alumnes de grau. També és el moment de pensar en formació complementària: microcredencials, postgraus, màsters i doctorats. I, sobretot, és l’hora de reflexionar sobre com ha de continuar aquest camí. Per a mi, l’INEFC pot ser la primera pedra d’un futur Campus Pirineus on s’hi puguin sumar altres estudis presencials vinculats tant a l’esport i a la millora de la condició física com al medi natural.

Enguany, la Universitat de Lleida ha obert 20 places del grau d’Infermeria al Pirineu, un projecte proposat i treballat inicialment per l’alcalde Fàbrega, que ha començat a donar fruits, encara que tímidament. La Universitat d’Andorra −un referent universitari pirinenc, presencial i sòlid− i el centre de la UNED a la Seu poden ser també actors clau amb qui pensar plegats. L’horitzó és obert per somiar més primeres pedres.

Cal perseverar. Cal pensar avui en projectes que potser no es materialitzaran plenament fins d’aquí a una dècada. Projectes veritablement transformadors i prou sòlids per sobreviure als atzars i a les corbes del temps. I per fer-ho, cal aixecar la mirada, treballar incansablement i actuar sempre amb generositat i amb vocació de llegat.