La propietària d’una joieria del centre històric d’Andorra la Vella va denunciar un furt al seu local comercial el 24 d’octubre del 2018, va lliurar les cintes de les càmeres de videovigilància a la policia com a proves per a la investigació i les van usar per processar-la per un delicte major de contraban d’or i blanqueig de capitals perquè estava sent investigada encara que ella no ho sabia. 
Doncs bé, la defensa de la dona va presentar al Tribunal Constitucional un recurs d’empara per una presumpta vulneració dels drets a un procés degut, a la defensa i a no declarar contra un mateix, a més dels drets a la intimitat i a l’honor. També va demanar expressament que totes les filmacions, imatges i enregistraments obtinguts en l’altra causa penal referida al furt “no poden ser incorporades a cap altre procediment” i que no es tingui en consideració la informació que derivés d’aquelles imatges, facilitades per resoldre un furt i que, en canvi, van contribuir a processar-la per contraban i blanqueig.


La defensa de la joiera es va acollir a la jurisprudència del propi TC per demanar que no es poguessin usar les imatges aportades en una causa per a una altra. Segons aquesta doctrina,  elements probatoris que afecten la intimitat de les persones no es poden traslladar d’una causa a una altra; és a dir, només poden servir per la causa per la qual han estat sol·licitats. 
A més, la sentència del Tribunal Constitucional que se cita argumenta que aquesta doctrina no és d’aplicació, ja que l’objecte de la sentència era la incorporació d’unes intervencions de comunicacions efectuades en un procés estranger, mentre que aquí són imatges i es van tractar com si no s’hagués atorgat el consentiment i per això es va valorar la necessitat i la proporcionalitat. Finalment raona que en relació amb el judici de proporcionalitat, l’aute esmentat analitza la legitimat de l’obtenció de les imatges i que el Servei de Policia va operar amb bona fe, sense que concorri cap engany o vici del consentiment, afegint que l’obtenció de les imatges de les càmeres de seguretat és la primera mesura coherent d’investigació policial rutinària en el marc de les investigacions sobre delictes contra el patrimoni produïts en comerços.


Aquestes al·legacions ja van ser rebutjades en primera i segona instància i ara el Tribunal Constitucional ha desestimat el recurs d’empara, però per qüestions de  procediment. 

El TC desestima el recurs de la propietària d’un gos que va mossegar un home 
El Tribunal Constitucional ha decidit no admetre a tràmit el recurs d’empara que va presentar la propietària d’un gos que va mossegar l’avantbraç d’un home. La dona va ser condemnada pel Tribunal Superior per lesions per imprudència lleu a una pena de multa de 100 euros, al pagament de les despeses causades i a indemnitzar la persona lesionada amb 100 euros i a la CASS amb 114,01 euros. 


La defensa de la processada va presentar el recurs d’empara contra aquesta sentència per manca de motivació de la sentència, la vulneració del principi de proporcionalitat de les penes i la vulneració del principi de presumpció d’innocència. Les al·legacions que aporta són que el seu gos porta una corretja que li impedeix obrir la boca i que no es podia allunyar més de 10 centímetres i diu que en tot cas va causar una esgarrapada al tercer. Així mateix, afegeix que no es pot acreditar que les lesions patides derivessin d’aquest incident, ja que no es van fer fotografies ni atestat policial i aquest va declinar ser acompanyat a l’hospital. Afegeix que el testimoni dels fets va explicar que el gos no va mossegar-lo i que ell no li va veure cap ferida, però no es va prendre cap declaració judicial d’aquesta persona ni va ser citada el dia del judici. D’aquests elements s’infereix que existeix un dèficit motivador, que el raonament sobre la prova és dèbil i no exclou el dubte raonable, ja que va existir un important lapse de temps entre el moment en què la persona lesionada va deixar a la recurrent i va acudir a l’hospital, fet que podia haver agreujat la lesió. 


En la seva sentència el Tribunal Superior afirma que les proves mèdiques corroboren que es va tractar d’una mossegada i que el temps transcorregut entre l’incident i la pràctica d’aquestes va ser de 45 minuts. 


Per aquest motiu, el Tribunal Constitucional  valora com a dades objectives que la ferida de la víctima es correspon amb una mossegada (segons l’informe d’assistència mèdica) i, d’altra banda, que el temps transcorregut entre l’incident i l’assistència (45 minuts) o l’absència d’una fotografia en el moment de l’esdeveniment no són suficients per contradir la conclusió assolida. 

Dos mesos d’arrest domiciliari per marxar d’un hotel sense pagar
El Tribunal de Corts ha condemnat una veïna de Badia del Vallès, prop de Barcelona, a una pena de dos mesos d’arrest domiciliari condicional per haver marxat d’un hotel sense pagar les despeses generades. L’acusada, que no va comparèixer el dia del judici, està declarada en rebel·lia processal. Segons exposa el fiscal, la processada en companyia d’una altra persona es va allotjar en un hotel d’Escaldes-Engordany del 30 de gener a l’1 de febrer del 2017 i va marxar de l’establiment sense pagar l’import de les despeses d’hoteleria generades i d’altres serveis, com dues entrades a un termolúdic que tenien reservades. L’import que no va satisfer ascendia a 614,36 euros, segons consta en la factura aportada per l’hotel perjudicat. El fiscal considera que la processada va cometre un delicte menor d’estafa privilegiada en serveis d’hoteleria. Per aquest motiu, va demanar que se li imposés una pena de dos mesos d’arrest domiciliari condicional, així com el pagament de les despeses processals causades. A més, haurà d’indemnitzar a l’establiment hoteler la suma reclamada de 614,36 euros, en concepte de responsabilitat civil. Per la seva banda, l’advocat defensor d’ofici mostra el seu desacord amb l’exposició del fiscal ja que considera que no queda provat el delicte menor d’estafa privilegiada en serveis d’hoteleria. Per això, va sol·licitar l’absolució de la seva defensada. De fet, la processada va al·legar en el seu moment que no va pagar l’import de la factura hotelera perquè l’establiment no li va voler fer el canvi d’habitació que havia demanat ja que feia molta calor en la que li havien assignat. 


Finalment, el tribunal creu que sí que va quedar provat el delicte perquè va ser l’hotel qui va haver de pagar les entrades al termolúdic.