Producció ecològica. És viable?

Entre els productors artesanals hi ha el ferm convenciment que el futur passa per la certificació ecològica, una regulació aprovada recentment pel Govern i que ha de permetre als consumidors identificar fàcilment els articles bio. De fons, però, hi ha el neguit dels costos que això suposarà per a uns negocis petits i dels quals massa sovint no se’n pot viure. 

L’apicultor Mathieu Garaud, d’Autèntic, remarca que el certificat ecològic és important perquè “garanteix als clients una qualitat de producte”. Diu que estudia sol·licitar-lo (almenys per a una part de la producció) però hi veu dificultats, entre les quals hi ha la despesa afegida del procés de certificació. I si bé això es pot repercutir en el client, Garaud avisa que “la qualitat és important però tot té un límit”. També haurà d’analitzar com s’adeqüen els requisits al país, ja que no és el mateix les abelles que té al parc de Sorteny que les de la Comella, al costat del forn, apunta.

També Jordi Planes, propietari i artesà de Cal Jordi, veu interessant la certificació ecològica i el suport ofert pel Govern. Planes defensa que “hem d’anar cap a la certificació ecològica, però el problema és la viabilitat econòmica”. Indica que en el seu cas (elabora embotits) és difícil trobar la matèria primera, ja que la majoria de negocis del sector rendibilitzen la producció amb l’engreix dels porcs i l’elaboració. A més, els preus dels productes ecològics oscil·len cada setmana. En tot cas, remarca que no treballa amb additius (només hi posa sal i pebre) quan la producció ecològica permet la seva utilització per poder fer estocs més llargs i tenir una data de caducitat menys limitada. 

Sònia Cano Sansa, del Pastador de Casa Joanet de Sispony, produeix melmelades i mel. Sol·licitarà el certificat ecològic perquè “dona un plus de qualitat” i “reconeixement de cara a l’exterior”, tenint en compte que la normativa aplicable és la mateixa que la de la Unió Europea. “Dona una empenta molt important en promoció”, exposa. Carles Verdaguer, de Mas Berenguer, de la seva banda, troba el projecte interessant. A les vinyes no treballen amb productes químics, indica, i hi afegeix: “veurem fins on arriba la demanda”. 

Els productors defensen que al país hi ha qualitat i veuen futur en el quilòmetre zero. Però, se’n pot viure? Garaud espera poder-ho fer en un futur proper. Ara per ara cal ingressos d’una altra banda. Planes assenyala que aquesta activitat permet tenir una sortida professional però “sense grans pretensions”. Tot sol, argumenta, no pot fer un gran estoc, però si tot continua igual, “se’n pot anar vivint”. De fet, això és l’artesania: una activitat sostenible. Planes destaca que cada cop més els hotels tornen a apostar pels productes d’Andorra i fins i tot els clients són els que ho demanen. Aquest comportament es dona també entre els particulars. “Potser es consumeix amb menys freqüència i més bo”, diu. Verdaguer, de la seva banda, explica que de moment les vendes no donen beneficis i troba a faltar que més restaurants incloguin a la carta els vins del país. Cano Sansa també mira a llarg termini. “Els inicis són molt durs”, recorda, al mateix temps que es mostra confiada que si les coses es fan bé el sector té futur i pot anar a l’alça, tal com succeeix a la resta d’Europa. Exposa que arreu els hàbits alimentaris han canviat i que cal seguir aquest camí. Un camí que pot esdevenir un nou sector d’activitat al Principat. “Si les coses es fan bé”, insisteix.