Les darreres setmanes hem tornat a sentir parlar de la limitació dels telèfons mòbils als centres educatius. És un debat que genera opinions diverses i que sovint es planteja en termes de blanc o negre: prohibir o permetre. Però potser la pregunta que ens hauríem de fer és una altra: estem educant els nostres infants i adolescents per conviure amb la tecnologia?
Com a psicòloga infantojuvenil i mediadora, observo cada vegada més famílies preocupades per l’impacte que les pantalles tenen en la vida dels seus fills i filles. Les consultes relacionades amb dificultats de concentració, conflictes familiars per l’ús dels dispositius, dependència dels videojocs, problemes d’autoestima vinculats a les xarxes socials o situacions de ciberassetjament són una realitat cada cop més present.
Davant d’aquesta situació, és comprensible que moltes persones vegin en la prohibició una possible solució. I és cert que limitar l’ús dels mòbils dins dels centres educatius pot afavorir l’atenció, la convivència i les relacions presencials. Però també és cert que cap prohibició, per si sola, educa.
Quan un alumne surt de l’escola, el mòbil continua a la seva butxaca. Les xarxes socials continuen funcionant. Els grups de WhatsApp continuen actius. Els videojocs continuen disponibles. Per tant, el repte no desapareix quan sona el timbre de final de classe.
Els conflictes que abans acabaven a la porta de l’escola avui poden continuar les vint-i-quatre hores del dia a través d’una pantalla. El bullying no només es produeix als passadissos o al pati. També pot aparèixer als grups de missatgeria, als comentaris de les xarxes socials o en la difusió de continguts que humilien o exclouen un company o companya.
Per aquest motiu, crec que el debat no hauria de centrar-se exclusivament en la prohibició dels dispositius, sinó en l’educació digital que estem oferint als nostres infants i adolescents.
Educar digitalment no consisteix únicament a ensenyar a utilitzar una aplicació o a configurar un dispositiu. Significa aprendre a relacionar-se amb respecte, desenvolupar el pensament crític, protegir la pròpia privacitat, identificar riscos i entendre que darrere de cada pantalla hi ha persones reals amb emocions reals.
Les famílies tenen un paper fonamental en aquest procés. No podem delegar tota la responsabilitat als centres educatius. Els infants necessiten adults que els acompanyin, que coneguin les aplicacions que utilitzen, que estableixin límits coherents i que siguin també un exemple en l’ús saludable de la tecnologia.
Les escoles, per la seva banda, han de continuar sent espais d’aprenentatge, convivència i educació en valors. I la societat en conjunt ha d’assumir que la competència digital és avui una competència tan necessària com llegir, escriure o conviure.
Els mòbils no desapareixeran de les nostres vides. Formen part del present i formaran part del futur. La qüestió és si volem que els nostres infants aprenguin a utilitzar-los sols o si decidim acompanyar-los en aquest camí.
Potser el veritable debat no és si hem de prohibir els mòbils a les aules. Potser el debat és si estem educant prou bé per conviure amb ells.
