“Per a un infant, casa seva no és simplement un habitatge, ni l’escola és únicament el lloc on estudia. Tot aquest conjunt constitueix el seu món de seguretat i pertinença.” Així, les rutines quotidianes, com anar a la mateixa escola, veure els mateixos amics, practicar un esport, conèixer el barri o saber qui l’anirà a buscar, proporcionen una rutina que ajuda a construir una sensació de seguretat. “Quan molts d’aquests elements desapareixen simultàniament i sense preparació, l’infant pot experimentar una autèntica ruptura biogràfica, havent-hi un abans i un després”. Amb aquestes premisses al cap, un equip de psicòlegs: Roger Naudí, Sara Albós i Josep Garcia, ha elaborat una Guia per a l’acolliment d’infants desplaçats. El projecte, desenvolupat en el marc de la supervisió de protecció infantil de l’Ajuntament de la Seu, culminarà amb quinze hores setmanals de teràpia gratuïta durant quatre mesos. Abans, però, protagonitzaran una xerrada, dimarts vinent (17.30 hores) a la Biblioteca de Sant Agustí. En paral·lel, també hi haurà servei davant casos de bullying i psicologia sistèmica per a tota la família. 

Les accions van adreçades principalment a mestres, professorat i equips educatius. Volen donar eines a aquells que tracten amb infants que no han marxat en el marc d’un projecte migratori familiar, sinó que han hagut d’abandonar involuntàriament l’entorn on havien construït la seva vida, expliquen. De quina pot ser aquesta realitat, en xifres, donen una idea les de matrícula viva, és a dir, la que es formalitza durant el curs: es van enfilar a 328 a l’Alt Urgell durant el curs 2024-2025, quan la mitjana habitual era de 40, segons dades del departament d’Educació de la Generalitat. Entre aquests infants, n’hi hauria de procedents d’Andorra, després d’un procés d’expulsió per reagrupaments irregulars. Aproximadament un centenar, segons les dades reconegudes pel Govern. 

Aquests petits viuen la situació d’una manera diferent que els que protagonitzen una migració planificada, apunta Garcia: “La diferència principal no és només el canvi de lloc, sinó com es produeix aquest canvi i quin grau de control té l’infant sobre el que està passant. En una migració planificada, encara que l’infant pugui sentir tristesa, por o enyorança, normalment existeix un procés previ, on se li explica què passarà, es pot acomiadar dels amics, dels mestres i dels espais significatius, i la família pot construir un relat sobre el canvi, marxem perquè començarem una nova etapa”. En canvi, prossegueix, “quan la sortida és imposada, sobtada o viscuda com una expulsió, aquesta preparació pot desaparèixer. L’infant no només canvia de lloc: pot sentir que li han arrencat una part de la seva vida sense entendre per què”. Tot plegat, conclou, “pot incrementar la sensació d’indefensió, inseguretat, ràbia o injustícia”. 

Pèrdua de confiança
Garcia, implicat en aquest projecte de supervisió i consultoria en protecció infantil desenvolupat per encàrrec de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell, adverteix que “des del punt de vista psicològic, una de les conseqüències més importants pot ser la pèrdua de confiança en l’estabilitat del món adult”. Els infants necessiten sentir que els adults organitzen un entorn relativament segur i previsible, continua, i “quan una decisió externa modifica de manera radical la seva vida, poden aparèixer preguntes com: pot tornar a passar?” 

Segons el psicòleg, aquesta inseguretat pot manifestar-se com necessitat excessiva de control, por davant dels canvis, dificultat per separar-se dels progenitors, irritabilitat, hipervigilància o preocupació constant. ”Per això, després d’una ruptura important, una de les prioritats hauria de ser reconstruir estabilitat i predictibilitat, explicant el que està passant, anticipar els canvis, mantenir rutines”, aconsella. 

Més enllà, els infants sotmesos a aquestes situacions poden arribar a pensar que han fet alguna cosa dolenta, que han estat castigats. Això és així, exposa Garcia, “especialment quan ningú li ofereix una explicació adaptada a la seva edat. Els adults interpretem aquestes situacions mitjançant conceptes jurídics i administratius. 

Una explicació pròpia
Un infant no necessàriament disposa d’aquest marc mental”. Per tant, “quan li falta informació, intentarà construir la seva pròpia explicació. I aquesta explicació pot ser molt diferent de la realitat”. Aquesta incomprensió, el sentiment d’indefensió, es pot materialitzar en la seva conducta, en un malestar físic. O també hi ha nens que s’escuden en el silenci.

Per evitar que l’infant arribi a conclusions que són pernicioses per a ell, “és fonamental explicar-li la situació amb paraules senzilles, honestes i adequades a la seva edat, diferenciant clarament les decisions administratives del valor personal de l’infant”. Aquesta responsabilitat pot recaure en els professionals amb qui es troba en el seu dia a dia, començant òbviament pels mestres. Per això, recorda Garcia, i apunta la guia, “l’escola pot convertir-se en un dels primers espais estables de la seva nova realitat” i en aquest entorn “és important que conegui les rutines, sàpiga què passarà durant el dia, tingui adults de referència identificables i pugui construir progressivament noves relacions”.