Diari digital d'Andorra Bondia
L’empresa on treballava la va acomiadar perquè no tenia feina per a totes les empleades.
L’empresa on treballava la va acomiadar perquè no tenia feina per a totes les empleades.

Quan tenir nòmina esdevé un somni


Escrit per: 
Mireia Suero Comellas / Foto: Facundo Santana

De viure bé a caure en la pobresa només hi ha un pas. La pandèmia de coronavirus no només s’ha endut vides per davant i ha generat sofriment, sinó que ha expulsat del mercat laboral persones que fins ara sempre havien tingut una feina. I sense feina no es pot subsistir. Isabel Teixeira va viure de forma traumàtica l’esclat de la pandèmia quan les circumstàncies ens van obligar a tancar-nos a casa. És mare soltera i aleshores treballava per a una empresa de neteja en establiments del sector de l’hostaleria. El tancament de les escoles va posar-la entre l’espasa i la paret. On deixar la filla mentre anava a treballar? Sortosament, quan la mesura va entrar en vigor, es va poder acollir al permís retribuït per tenir cura de la nena. Superat el confinament, va tornar a la feina. Tan sols tres mesos. L’empresa la va acomiadar i des de l’octubre que està a l’atur.

Isabel arrossega tensió des de massa temps enrere. La tornada a la feina després de la recuperació de l’activitat no va ser tranquil·la. No hi havia prou treball per a tots els empleats i l’empresa esperava que plegués. “Em van fer la vida impossible”, recorda. Pretenien que marxés sense haver de fer front a la indemnització per acomiadament. Però va aguantar fins que la van despatxar junt amb una altra companya. “Un dia em va fer fora. Em va dir que li feia molta pena perquè jo era treballadora, tenia carnet i cotxe, però que ara les coses anaven malament i que no tenia feina per a ningú”, relata. Des d’aleshores que percep la prestació per desocupació. Una quantitat massa petita per cobrir totes les despeses. El lloguer, la llum, l’aigua, les assegurances... Amb ella hi viu la filla de 8 anys i un fill de 18. El noi també busca feina. Però només troba coses temporals. A l’últim lloc on va estar tan sols el van contractar per sis mesos. “No hi ha feina”, lamenta. Relata que “les empreses, ara, no volen contractar”. Mai abans havia viscut una situació com aquesta. Sempre havia pogut trobar un lloc de treball. Això no era problema: “sorties d’un i ja en tenies un altre”. La vida ha donat ara un tomb de 180 graus. “Estic perduda”, diu amb un nus a la gola, “ningú em truca”.

I mentrestant, no pot fer front a les despeses. Els deutes es van acumulant, per cada retard el banc li aplica una comissió i això fa la bola encara més gran. Ha recorregut als serveis socials, però la resposta ha estat que no pot percebre ajuts perquè ja està cobrant l’atur. Un atur, però, que arriba amb dificultats i nombrosos retards. “Sense treballar no puc viure”, lamenta i observa que amb 1.018 euros de la prestació per desocupació i 600 euros de lloguer, “digues-me qui pot viure amb dos fills?”.

“Si tingués una nòmina seria la dona més feliç del món”. Una afirmació tan bàsica que fa feredat sentir-la pronunciada com si d’un luxe es tractés. Fa tan sols un any cobrava un sou. Entre 1.200 i 1.300 euros mensuals que li permetien viure “bé”. Avui, ofegada per les factures, s’ha vist obligada a recórrer a Càritas. Un val de 60 euros per comprar el menjar per a tres persones. Però aquesta no és la solució, diu. “No tinc per pagar els meus deutes, l’amo del pis m’està trucant cada dia.”

Ara, la seva preocupació és el mes que ve. L’atur se li acaba a finals de març. Quan li preguntes pel futur, aquest s’acaba en aquesta data. “Estic pensant en el mes que ve perquè no tinc cap mena d’ajuda”, afirma, i remarca que “si no obren les fronteres i els hotels no poden tornar a funcionar passarem gana”.

El que va arribar de forma inesperada s’ha convertit en un malson. El coronavirus “m’ha perjudicat al límit”. Sense feina i “sola en aquest món”. “No tinc ningú que em pugui ajudar”. I repeteix: “no sé què fer”, “no sé com pagar els deutes”, “ja no aguanto més, necessito un treball”. La salut se’n ressent de tot això. “Ara mateix, no tens treball i no saps què t’espera en el futur. Jo no sé què m’espera el mes que ve. No tinc cap més lloc on entregar més currículums, cap més lloc on buscar treball. Si els serveis socials no m’ajuden no sé com ho faré.”

nòmina
somni

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte