Si tenen fills i s’han passat hores i hores vigilant-los mentre s’enfilaven pels tobogans del Parc Central, molt probablement s’hagin demanat alguna vegada, per pur tedi, quants arbres (i quins) hi ha en aquest concorregut espai urbà. I si no tenen fills, segurament també. Doncs avui és el dia que veuran satisfeta aquesta saludable curiositat. Gràcies al Comú, que avui ha començat a tallar dos pollancres negres (populos nigra, de nom científic, si s’ho estaven demanant). Una intervenció aconsellada per l’enginyer forestal que aquests dies els ha passat revista perquè es veu que la fusta d’aquesta espècie és especialment tova i hi havia risc cert que les branques més altes acabessin cedint i caient. Si tenen en compte que el més alt dels pollancres s’enfila fins als 30 metres, es comprèn que el Comú hagi decidit tirar pel dret. Recordin que fa uns anys la caiguda accidental d’un pi de grans dimensions al madrileny parc del Retiro va tenir conseqüències fatals i una víctima mortal: un nen de quatre anys que va tenir la mala fortuna de passar en aquell moment per sota.

L’operació ha començat avui pel més alt dels dos arbres, i conclourà demà amb el germanet veí, que no fa tant d’embalum però que té el tronc corcat, diu el departament de Medi Ambient. Primer se’ls tallen les branques i quan estan ben pelats, segueixen pel tronc. Tot això ho ha de fer una empresa especialitzada amb un desplegament de certa espectacularitat. La qüestió és que es tractava d’un dels pollancres més vells del parc. Medi Ambient creu que forma part dels que es van plantar als primers anys 90, quan es va inaugurar l’espai. Avui en queden una quinzena, i a poc a poc s’hi van anar plantant altres espècies per diversificar el risc i evitar que una plaga deixés el parc sense arbres. Avui hi conviuen una desena d’espècies –castanyers d’índies, til·lers, moreres, bedolls, leylandis, ginkgos, freixes i els cirerers del passeig, a banda de pollancres negres i verds– i gairebé mig centenar d’exemplars. I estiguin tranquils que el mateix enginyer que va condemnar a mort els dos pobres pollancres garanteix que els que han sobreviscut no constitueixen cap perill. Tampoc la resta de les espècies que prosperen al parc, ben adaptades, diu, a la climatologia local.

La tala d’aquests dos il·lustres inquilins del Parc Central ens ha recordat la lamentable desaparició del jardí de Casal i Vall, ara fa un decenni, a escassos cent meres de, juntament amb l’històric edifici racionalista que havia sigut seu de l’editorial homònima: especialment, la Sequoia sempervirens, exemplar únic al nostre país, que el botànic català Enric Orus va ressenyar a 120 arbres monumentals del Pirineu català i Andorra. L’acompanyaven en aquella llista el pi negre del coll de la Botella, la freixera del cementiri de Pal, l’alzinera d’Auvinyà, el plataner de l’Auditori Nacional, el gatsaule de Prat Estall i l’avet de Prat Primer, l’únic al qual li ha perdut la pista.