Que allò que el foc ha unit...

Mentre escric aquestes línies sento retrunyir dins del meu cos els petards que a fora sonen amb insistència i incansable activitat. No els enganyaré, no és especialment còmode ni fàcil trobar la inspiració necessària o pertinent per intentar composar un text que tingui  cert sentit enmig d’aquest panorama, però a mesura que avanço cada vegada em surt més fluit. És curiós. No soc un especial amant de la pirotècnia, ho reconec, però sempre que arriba la nit de Sant Joan hi ha com una mena d’energia –o aura, com diu ara la jovenalla– que fa que la meva tolerància als forts i repetitius esclats s’atenuï, més o menys. A més, just acabo d’arribar de la plaça del Consell General, i el que allà he presenciat és digne, com a mínim, de ser immortalitzat en un escrit de diari. Repeteixo, com a molt mínim. Així que faré tot el possible per relatar de la millor manera la jornada vespertina d’ahir.

I és que tot allò que crema i peta s’hi va reunir, allà, i no perquè sí, sinó per rebre, en primer lloc, la Flama del Canigó, que en aquesta ocasió venia d’Ordino. Va recórrer les valls del nord sobre un tractor, i finalment va arribar a la capital per repartir entre totes les parròquies el seu trosset de foc que, com ja deuen saber, és molt més que una simple flama. Els encarregats de portar-la, és clar, van ser els fallaires d’Ordino, que es van reunir a la plaça amb la resta de colles del Principat i la gran quantitat de gent que no es va voler perdre per res del món l’espurna que dona inici a una nit que potser és la més curta de l’any, d’acord, però és sens dubte la més especial.

Però si allà hi havia fallaires, bé que també hi havia d’haver falles, oi? Doncs dit i fet. Les persones allà reunides es van organitzar degudament per deixar l’espai pertinent perquè els artefactes, i els artificiers, poguessin fer rodar els seus ginys amb prudència i seguretat, i primer va ser el torn dels petits fallaires de Sant Julià. No ho van fer amb falles de foc, però. Ja hi haurà temps! Però l’espectacle que van oferir va ser una més que bona benvinguda al que després els esperava. Els menuts menairons vestits amb les seves vermelles capes i sons folklòrics de fons no van deixar mai caure les seves falles, i segur que tots tenien al cap que allò, d’aquí a uns anys, es convertirà en foc de veritat, però aquesta primera experiència davant de tot el poble no l’oblidaran mai.

Ara sí amb el Canigó repartit i la primera presa de contacte amb les falles, va arribar un dels moments més emotius d’aquella tarda a la plaça del Consell: Eduard Vergara, nomenat recentment nou fallaire major de les Valls d’Andorra, va fer la seva cerimònia de presentació oficial davant la ciutadania i la resta de colles. Abans, però, va visitar algunes de les parròquies del Principat, com Ordino, Escaldes-Engordany i la Massana, d’on ell en forma part. El fallaire major du una elegant capa vermella que el distingeix, la qual cosa “és un autèntic honor”, diu Vergara, “així com representar  la Massana”.

Abans de fer la seva particular rodada va recitar un discurs, on no va desaprofitar l’oportunitat per demanar unitat a totes les autoritats que també es van apropar a la plaça. “Una flama no es manté sola”, els va dir, “i un país tampoc”. Ell és fallaire de tota la vida, com aquell que diu, i porta la cultura popular a les venes, la qual ell descriu amb el fet de “trobar-te al carrer, abraçar-te, mirar-te als ulls i transmetre la passió que tenim dins”. Vergara considera que “Sant Joan és molt especial per a un fallaire”, ja que és la nit on realment poden exercir la seva afició, o estil de vida, millor dit, i compartir-ho amb tothom. I és que “és màgic tenir el control del foc”, reconeix. Ara bé, per això s’ha de tenir una determinada pràctica o tècnica. “La falla sempre ha d’estar en moviment”, descriu Vergara, “si no la flama t’ataca”. Així que mentre està en moviment es pot controlar, i “si es controla es té el poder”.

Quan l’activitat a la plaça es va acabar, els fallaires se’n van anar a les seves respectives parròquies, així com la resta de persones que els seguien pel Principat. Vergara va retornar a la Massana, i allà van partir de la plaça de l’Església per anar a petar a Sispony, on van fer rodar les seves falles com si la nit no s’acabés mai. També cadascú va encendre les seves pertinents fogueres gràcies a la flama que el Canigó els va proporcionar, i per descomptat els petards no van cessar fins a l’alba. O això auguro, perquè recordin que acabo d’arribar a la redacció, així que encara solament he sentit, i notat a les meves entranyes, els petards primerencs de la jornada que fan espetegar la canalla, però no és la primera revetlla de Sant Joan que presencio, i l’experiència és un grau... En fi, que aquesta és una nit única en tots els sentits, tant per als que dormen com per als que no, però com va dir una vegada algú, que allò que el foc ha unit no ho separi l’home. Ni la política.