Seguim amb els ajusticiaments públics del Rei Carnestoltes de cada parròquia. O parròquies, en aquest cas, ja que Escaldes i la capital es van agermanar a la plaça Coprínceps per celebrar un dels judicis més poc esperats de l'any, ja que significa, com bé deuen saber, que s'acaba el Carnaval. O no, depenent de qui preguntem. Si ho fem a Célia Cruz, per exemple, ens dirà que la pròpia vida és un Carnaval, i ben mirat, i depèn de com, més val que tingui raó. D'aquesta manera seríem capaços de riure'ns de les desgràcies que ens envolten durant tot l'any, i no solament una simple setmana de febrer.

En fi, sigui com sigui –i sigui quan sigui–, el cas és que a la plataforma que fa d'escenari a la plaça Roc Blanc, que és com tots la coneixem popularment, s'hi van reunir els encarregats de jutjar i intentar defensar el pobre rei. L'advocat de la defensa, sens dubte, estava a l'altura del personatge. Els posaré en situació. Imaginin-se un lletrat que vesteix amb americana i corbata, que du un Rolex i una maleta de cuir, sabates de xarol, els cabells engominats i un fi bigoti i ben perfilat. Tenen la imatge al cap? Bé, doncs esborrin-la, perquè l'advocat del Carnestoltes d'Escaldes i Andorra la Vella ve de l'altra banda del toll, concretament dels Estats Units. Vesteix una americana, sí, però la combina amb uns pantis de pell de lleopard, sabates de taló d'agulla, barret, ulleres i perruca i, naturalment, una bandera del seu país a manera de bufanda. Amb aquest panorama, qualsevol va confiat a un judici…

Però la veu cantant la portava, és clar, el jutge. Aquest va ser l'executor no solament del judici, sinó de la consegüent sàtira d'actualitat que sempre acompanya l'acte. I, novament, no es va salvar ningú. El creper va tornar a rebre. "Ja que insulta, que ho faci en català, home!", deia el magistrat. "A collir trumfos i tabaco, el posava jo!". Però no va ser l'únic. Més tard va ser el torn del Comú de la parròquia amfitriona. El jutge, aprofitant l'avinentesa de mencionar que el Carnestoltes no podia parlar, ja que era un ninot de roba i paper, va dir: "Bé, si pel que sigui parla, no l'escoltarem, de la mateixa manera que el Comú no escolta l'oposició!" En aquest tipus d'esdeveniments populars, és més que normal –com a mínim al nostre país– que la plana política s'acosti o bé a fer acte de presència o bé a gaudir de l'espectacle. I ahir, diversos representants d’ambdós comuns estaven a peu d'escenari. Fins on sabem, van entomar bé les burles.

Acabat el primer acte, tocava fer un petit descans. Però de descans res! Els dos esbarts de cada parròquia –l'Esbart Santa Anna i l'Esbart Dansaire d'Andorra la Vella– van fer una representació cada un. L'esbart de la capital va interpretar tres fragments del Ball de la Consòrcia i, a més, amb una novetat: els més petits de la companyia van actuar amb els grans per primera vegada. I quina millor manera que fer-ho en temps de Carnaval. Després, els dansaires de Santa Anna van fer el Ball del Carnestoltes, i van ajudar tothom a agafar aire abans de presenciar, per fi, el veredicte final del rei del Carnaval.

El magistrat va arrencar. "Aquí no hem de cremar ningú perquè sí, sinó per la nostra pròpia contradicció!", va exclamar. I és que el Carnestoltes "és culpable de fer-nos riure, i plorar; és culpable de recordar-nos cada any que els lloguers són impossibles de pagar; de recordar-nos que l'Ossa, sigui la que sigui, balla millor que el Miguel Bosé, i és culpable que les influencers treballin més que alguns polítics!". Amb la sentència més que sentenciada, el Rei Carnestoltes va encarar el seu destí. Al bell mig de la plaça l'esperava el seu final particular, i un cop ben ruixat amb element incendiari, les flames van envair l'ànima de tots els infants. "Que cremi", va dir el magistrat, "però que torni l'any que ve!".