Que no siguin infants "a trossets"

Advertia el nostre heroi preferit, l'Atticus Finch, que mai no jutgis algú si no t'has calçat les seves sabates. Imaginem com és de difícil caminar amb  les d'un infant que ha estat apartat dels pares i lliurat a uns altres tutors, potser uns desconeguts –una família d'acollida, amb la millor voluntat del món, però desconeguts al cap i a la fi– o a un centre tutelat.  Quines no deuen ser les seves pors, la culpa, els sentiments de deslleialtat? Aquest és el punt de partida de l'acte que aquesta tarda, a les set, acollirà l'auditori de La Salle,  Dins les sabates d’un infant acollit: vivències, vincles i mites, una sessió divulgativa sobre l'acolliment que servirà com a carta de presentació de l'Obra Mossèn Antoni Naudí i que comptarà amb les intervencions de Ferran Castellarnau, educador social i director del CRAE La Xicoia; Carmen Ruiz, advocada i directora del COF,  i Roger Naudí, psicòleg especialitzat en acolliments familiars, a banda de la presència de la directora territorial del departament d'Educació a l'Alt Pirineu i Aran, Carlota Valls.

 

Doncs som-hi: com se sent un nen quan ha d'estar acollit? Hi ha diferents etapes, explica Naudí, que de fet arrenquen del moment anterior a l'acolliment, a la fase de desemparament, quan l'infant viu en un entorn que no és capaç de cobrir totes les seves necessitats, tant materials com afectives. "No és matemàtic, però és possible que hagi viscut una sèrie de negligències que hagin afectat el seu desenvolupament". Això per començar. Després d'aquesta etapa de malestar –"a casa meva estan passant coses", es diuen–, probablement veuen arribar professionals "i un dia algú els diu que han de marxar: això els ha de crear pànic, si no se'ls explica molt, molt, molt bé, què està passant". Aquest moment d'arribar a la família d'acollida, o al centre residencial, és delicadíssim, insisteix el psicòleg.

 

Possiblement travessarà una primera etapa que els experts han batejat com lluna de mel, vol agradar al nou entorn. També quan és rebut per part de la família extensa, ja que el més habitual és que se'ls intenti ubicar amb àvies, tiets... "Però aquest moment de lluna de mel acaba i tornen a sentir les pors de ser abandonats. Per molt que hagi estat una decisió administrativa, es poden sentir abandonats pels progenitors". I què s'abandona normalment? Allò que no té valor. 

 

El més important en aquest patiment és "el relat, que els sapiguem explicar què està passant, però per construir aquest bon relat hem de conèixer quina és la seva realitat, quines pors tenen". És a dir, insisteix l'especialista en acolliments familiars, "no ens podem conformar pensant que el nen ja està bé perquè l'hem tret d'un entorn nociu, no". El mateix, puntualitza, ampliant la visió, "passa amb aquests nens migrats que arriben aquí amb els seus pares després d'un temps, potser uns anys, vivint a Colòmbia, per exemple, amb l'àvia, amb altres membres de la família". Que ningú no sigui tan ingenu com per pensar que ja estan bé ipso facto, "perquè la separació de les persones amb qui estava també és molt traumàtica". 

 

En aquest batibull de sentiments en què el nen està submergit, també es poden trobar amb un conflicte de lleialtats: aquí em cuiden tan bé, que com puc voler tornar amb la meva mare? O al contrari: si els estimo a ells,  vol dir que ja no m'estimo els pares? "Com totes les coses en psicologia, això s'arregla amb la paraula", apunta Naudí. "El nen necessita que el validin. La família d'acollida li ha de fer sentir que estan contents que vulgui estar amb la mare biològica". I si hi ha pedres al camí, com que aquesta mare se salti la visita? "Oferir un relat on la mare no l'estima no sols és cruel, sinó que va en contra del desenvolupament del nen. A vegades es creen conflictes que es podrien desfer simplement amb empatia".

 

Una eina que empren centres com el CRAE La Xicoia és el que denominen llibre de vida. "Es tracta que puguin fer un relat d'una vida que no sigui a bocins, sense trossos trencats, on puguin explicar 'jo vaig néixer aquí, vaig viure amb la mare, i ara estic amb una altra família, amb la mare de cor". Es tracta de donar una coherència a la identitat de l'infant, insisteix Naudí. 

 

De què estem parlant en termes quantitatius? Naturalment, les xifres oscil·len, les situacions són canviants, però ara per ara a la comarca de l'Alt Urgell no arriben ben bé a la mitja dotzena els infants acollits en una altra família. Al CRAE s'hi allotgen una altra dotzena. És un últim recurs en certa manera, "però també un lloc on no assumeixes cap risc, saps que el cuidaran molt bé... però no és una família". Es generen afectes, estima, "però és cert que el petó de bona nit me'l farà una monitora, que té un torn, unes vacances, que pot marxar... la vinculació és efímera, poc segura". De fet, puntualitza el psicòleg, no és gens aconsellable que als centres tutelats hi hagi menors de sis anys. 

 

Per tot plegat, adverteix el psicòleg i impulsor de l'acte d'avui, a través de l'Obra, "s'hauria de fer un reconeixement enorme a les famílies d'acollida; perquè el que reben no és res a canvi del que donen. Les hauríem de potenciar, perquè el rendiment és increïblement superior a un centre, que en canvi ens costa moltíssims diners". Se les hauria de potenciar. No es fa? "No suficientment, o podríem dir que s'hauria de fer més". En aquest sentit, reivindica que l'Institut Català d'Adopcions destini un equip a l'Alt Pirineu, un tècnic psicòleg i una tècnica social. I instal·lacions adequades. Ara mateix, les famílies s'han de desplaçar a Lleida per ser valorades. "Igual que el CRAE és molt recent, fins fa no gaire  un nen tutelat de la Seu no sols deixava de viure amb la família, també havia de deixar l'escola i tot l'entorn, perquè havia d'anar a Lleida". Aquí, puntualitza Naudí, "si tenim una lògica territorial, haurem de començar a pensar en aquests detalls". Igual que amb el punt de trobada familiar, encara infants, pares i família d'acollida s'han de desplaçar fins a Lleida.