Qui ha decidit que la vida hagi de seguir un camí determinat? Qui ha escollit que tal cosa s’ha de fer d’una manera i, pel contrari, no d’una altra? Qui dicta que això sí i això no? Qui!? Possiblement ningú. O com a mínim cap individu amb la suficient potestat com per instaurar d’una manera única, clara i categòrica el seu parer. Deu ser, segurament, un simple i pla automatisme que tots plegats hem aconseguit forjar de manera inconscient amb el pas dels anys. Dit d’una altra manera, ha estat, o és, la societat; ja saben, aquella mena d’ésser incorpori –o cap de turc– que tots anomenem o culpem quan no sabem ben bé com responsabilitzar-nos dels nostres actes, o quan ja estem fins als pebrots de tot plegat i solament ens queda desfogar-nos amb qui més a prop ens queda, que són els nostres semblants. Però bé, avui no estem aquí per posar-nos en to pessimista. Ans el contrari!

I és que resulta que cinc joves del país han rebut el Premi Nacional de l’Estudi gràcies a la més que notable trajectòria acadèmica que han protagonitzat durant els seus anys de batxillerat. Els guardonats són Ares Ballesté, del Col·legi Sant Ermengol; Teresa Aguada, del Lycée Comte de Foix; Ïu Francisco, de l’Escola Andorrana de Batxillerat; Sheila Rosa, del batxillerat professional del Lycée, i Judith Atalaya, del Centre de Formació Professional. Precisament aquesta última és la inductora de la introducció i el titular d’aquest text. Ara ho entendran.

Recorden vostès els seus anys de batxillerat, FP o BUP? Quina edat tenien quan el van cursar? Entre 16 i 18, més o menys, oi? Doncs Atalaya ha acabat els seus estudis amb 25 hiverns. Què els sembla? Exagerat, potser? Creuen que és massa tard? Doncs sàpiguen que, com dèiem, ningú i absolutament ningú ha establert que aquesta no sigui una opció. Si no, preguntin-li-ho a ella. Però la seva història va més enllà. Quan sí que tenia l’edat “establerta” per cursar el batxillerat, així ho va fer, però “va ser una mala experiència”, reconeix. Llavors, “amb presses”, va començar a estudiar Educació Social, però va descobrir que “no acabava d’encaixar”. Més endavant va decidir prendre’s una pausa, i va estar tot un curs treballant i pensant a veure què feia de la seva vida.

De vegades, parar i respirar una mica és essencial, i en aquest transcurs va ser on va veure la llum. “Vaig descobrir que l’educació era la meva vocació”, diu Atalaya, i va començar a estudiar un bàtxelor a la Universitat d’Andorra. Tot i així, novament, la vida pot ser molt malparida, i li era incompatible combinar els estudis amb un “sou digne”. Així que ho va apartar. Va ser aleshores quan es va apuntar a la FP d’Aixovall, i dos anys després, amb una matrícula més que d’honor sota el braç, reprendrà els estudis a l’UdA per fer, més endavant, un màster en educació i complir el seu somni.

Ja ho veuen, la vida dona mil voltes! Francisco, per exemple, ha tret un 10 a batxillerat, però alguna cosa estranya ha passat a les PAU i la nota de matemàtiques no ha estat l’esperada, però segur que la revisió anirà bé i podrà estudiar Física a la Universitat de Barcelona, que “he descobert que m’apassiona”. Aguada, després d’anys de colzes i més colzes, finalment anirà a estudiar una enginyeria a Tolosa, i Rosa, Dret a Burdeus. Ballesté també té una història d’aquelles entranyables. I és que el seu padrí, que malauradament ens ha deixat fa pocs dies, va ser qui “em va inculcar l’amor per la medicina”, i ara anirà a Lleida a honrar la seva memòria i forjar el futur que tant anhela. Així és, la vida. Quan un menys s’ho espera descobreix el seu camí. Però això, com diu Francisco, “no és un esprint, sinó una carrera de fons”. Simplement hem de ser capaços de mantenir un ritme constant. I si, pel que sigui, hi ha entrebancs, aixecar-nos i continuar, que ningú ha dit que estigui prohibit.