Fer-se gran és qüestió d’anys. És obvi. Però també és qüestió de números, de moltes més xifres i percentatges. Per exemple, les zero places públiques residencials que existeixen a la comarca de l’Alt Urgell. N’hi ha 286, però cap de pública. O dels quasi 4.500 veïns de la comarca que superen els 65 anys, que representen el 22% de la població total. Són alguns dels números que van desfilar pel saló de plens de l’Ajuntament de la Seu, on ahir al vespre tenia lloc la taula rodona impulsada per Compromís per examinar el model d’atenció a la gent gran a la comarca. Present i, sobretot, futur.
Però fer-se gran, és clar, és qüestió de moltes altres coses que no són tan quantificables. Com el sentiment de solitud no desitjada. Teresa Ferrer, presidenta de l’Esplai –de la Fundació la Caixa, especificava–, explicava com hi ha usuaris que a les 9.30 del matí ja s’esperen que obrin portes, cosa que succeeix mitja hora més tard. “Sobretot per estar en companyia”. També empesos per aquesta xacra de la pobresa energètica. La tornava a explicitar Amadeu Gallart, com la bretxa digital, o la guerra “de trinxera” que pot arribar a ser el tracte amb els bancs. I fer-se gran també és qüestió de geografia: no és el mateix ser-ho a Os de Civís que a Alàs, recordava Rosa Castellví, persona de llarga trajectòria professional en l’assistència a les persones i membre de la plataforma pro-residència, qui posava el dit a la nafra de la manca de transport públic. També en la de la informació: “Hem d’aconseguir que sigui fàcil que, quan tenim un problema, sapiguem a quina porta picar”.
Canvi de model: matemàtica
Però tornem als números perquè, al cap i a la fi, tot a la vida es pot expressar matemàticament. En l’atenció a les persones grans (i els dependents) “cal un canvi de model, és matemàtica pura”, recalcava la regidora i consellera comarcal Carlota Valls. Perquè la pandèmia ha demostrat, recordava, “que aquest model actual va convertir les persones grans en la població més fràgil, en salut i en solitud”.
Xifres sagnants –colpidores, si prefereixen un terme menys dramàtic– va exposar Esther Sagués, treballadora familiar i activista: a equacions de productivitat s’està intentant reduir el servei d’atenció domiciliària, amb fórmules com el 50 més 10 que fa furor entre les empreses del sector. En què consisteix? La treballadora roman al domicili de la persona que atén 50 minuts i els deu restants l’empresa els considera de desplaçament de l’empleada. Això sí, a l’usuari (o l’Administració) se li cobren religiosament els 60 minuts. “Ens estan convertint en màquines de producció”, va denunciar. I això, pensem-ho, quan es parla d’algú “que ve a casa teva quan estàs despullat i et tocarà, que tocarà les teves coses, que mirarà les teves fotografies i es passejarà per entre els teus records”. Ens imaginem això com a part d’una cadena productiva?, va convidar a reflexionar.
Pregunta en l’aire
També van convidar a reflexionar totes les dades que Ernest Sáiz, director d’un centre residencial a Andorra, va fer ballar davant els ulls i orelles dels presents. Com les que fan referència als recursos al territori: a la comarca de l’Alt Urgell hi ha 40 places al centre de dia i 30 més a la residència sociosanitària de la Fundació Sant Hospital, més les 216 places residencials assistides. “Són suficients? Cobreixen les necessitats?” La pregunta quedava en l’aire.
“Hem de fer alguna cosa i hem de fer-la ja. No es pot marejar més la perdiu. Necessitem la residència”, exigia amb contundència Paqui Gómez, membre del Consell municipal de la gent gran.
Sáiz portava preparat algun gerro, si no d’aigua freda, sí que ple de matisos i més dades per a la reflexió. “Envegem el model escandinau? Però no tant el 50% del sou mensual que qualsevol persona cedeix allà a l’Estat via impostos, oi? Doncs comencem per aquí”, advertia. I més dades: a Catalunya, el cost mitjà d’una plaça pública residencial és de 1.248 euros al mes, quantitat que s’enfila a 2.643 al País Basc. “Rebran els mateixos serveis? Jo crec que no”. I afirmació contundent: a l’Estat espanyol, on el 82% de les places són privades (i les multinacionals oloren un nínxol de negoci), “estan optant per una assistència low cost, que no arriba a cobrir les expectatives” dels usuaris.
Però abans de llançar-se a dissenyar recursos, advertia, caldria saber què vol la gent gran, perquè ens posem a projectar sense tenir-ho en compte”, reblava. I el que sol preferir la gent gran és continuar a casa, “mentre hi ha quantitat de recursos dels quals ni han sentit a parlar” i permetria que s’hi poguessin quedar.