La majoria de persones que ahir van pujar la carretera de Montaup no va ser per visitar el Pont Tibetà o el Roc del Quer, sinó per assistir al 35è campionat de gossos d’atura que es va celebrar als planells de Mereig, a Canillo. Més de cent espectadors es van reunir per presenciar una competició que s’ha convertit en tota una tradició; especialment en terres catalanes, des que s’originés a Ribes de Freser als anys seixanta. Podríem dir que és la Champions League dels pastors. Però també ha creuat fronteres. En aquesta edició hem tingut dos participants de Mallorca, dos del País Basc (un d’ells de la part francesa), un de València, un de l’Aragó i sis de Catalunya. Un total de dotze. És per això que ho consideren –perquè realment ho és– un campionat internacional. Comptant també amb Andorra, és clar. 

La competició consisteix, bàsicament, que el pastor aconsegueixi tancar un ramat d’ovelles en un corral mitjançant les instruccions que li dona al seu gos. Tot i que això és la prova final. Abans, l’animal  ha de conduir el ramat per un recorregut concret en un temps determinat. En l’edició d’enguany hi ha hagut dues parts, la primera de les quals era eliminatòria, i només quatre passaven a la final. El guanyador de l’any passat, José Ángel Escaño, va quedar segon, i ahir es va coronar Moisès Tarrés (i la seva gossa Mel, que també ho van fer el 2023), de Viladrau, que es va endinsar en aquest món fa deu anys. Ell sabia que la prova final era molt complicada, però “he sigut l’únic que ha tingut la sort de posar-les dins”. Això amb la dificultat afegida –per a tots– d’alguna modificació de la normativa respecte de l’any passat. Una d’elles ha sigut que el canvi de ramat es feia cada dos pastors, i no cada tres; per tant, “són més difícils de controlar”. A més, per qüestions de seguretat del bestiar, si el gos mossegava dues vegades una ovella, quedava automàticament desqualificat. Ningú, però, va patir aquesta penyora.

El llenguatge que utilitzen els pastors per comunicar-se amb els gossos és molt curiós. Cada un ho sol fer en el seu idioma natal, però hi ha algunes excepcions, com en anglès (algunes paraules com stanbai, d’stand by, que vol dir alerta) o amb xiulets. Amb quatre o cinc consignes generals són capaços de dirigir els gossos on volen, com si tinguessin un comandament a distància. Gairebé tots eren borders collies, això es deu que “són molt precisos”, diu Tarrés, i per a aquest tipus de competició és fonamental. No obstant això, algun d’ells es trobava lleugerament desorientat, com el Drop, tal com apuntava la seva guia, Mireia Colomques. Ella només porta dos anys dins aquest món, i ahir va aconseguir quedar en cinquena posició, tot i haver sigut la més ràpida en tancar el ramat a la primera prova, no va fer del tot bé el recorregut previ.

Un dels participants més veterans era Juli Bayot, de Castelló. Va quedar en quart lloc, amb la seva gossa Tuca. Bayot diu que aquest any hi ha hagut una disminució de participants que ha fet que altres compatriotes seus, per “qüestions de passaport”, no hagin pogut competir. No obstant això, encara queden quatre cites aquest estiu, i s’aniran tornant. L’última prova serà a Ribes de Freser –la Meca dels campionats de gossos d’atura– i abans passaran per Prades, Llavorsí i Castellar de n’Hug. Així que caldrà estar stanbai per no perdre’ns-en cap.