S'enfronta a sis anys i mig de presó ferma i a haver de satisfer 5.000 euros d'indemnització. És el que demana la Fiscalia pel que ha passat a la història d'aquest país com l'atracador del martell. Se'n recorden? Va ser la matinada del passat 23 d'agost quan va entrar en un hotel d'Encamp amenaçant el recepcionista martell en mà perquè li donés els diners de la caixa, uns 900 euros. Dos dies després el detenia la policia allà mateix, a tocar, vaja. Les imatges de les càmeres de seguretat havien anat seguint gairebé fil per randa el recorregut que va fer entre un quart i tres quarts de sis de la matinada. Dos cops de martell a la porta de l'oficina d'informació i turisme del comú, l'entrada a una propietat privada, i l'arribada a l'hotel on es produïa el furt amb força. No va oposar resistència i fins diu que va col·laborar quan es procedia al registre de la vivenda del pare. Havia vingut a passar uns dies des de Valladolid per tràmits administratius i veure la família. Va sortir de festa i va beure i beure i beure i va consumir cocaïna també.

Segons el jove estava fora de si i actuava impulsivament per ràbia, una ira puntual i incontenible alimentada per l'abús de substàncies i un dol mal curat? Així ho descrivia ahir ell mateix davant del Tribunal de Corts. Acreditada per la pericial del psiquiatre? Sí i no. Perquè no tot és blanc o negre. Entremig, una gradació de grisos i un dubte raonable: tenia les capacitats de raonament minvades però no anul·lades. No hi va haver premeditació remota, però sí una mínima preparació: ocultació del rostre, intent d'evadir alguna de les càmeres, i agafar un martell per trencar-ho tot, diu ell, o per fer-se fort i aconseguir uns diners que diu que no necessitava si bé en aquell precís moment es trobava sense ingressos havent deixat de rebre la pensió per orfenesa i el sou per un contracte liquidat... Ah, i el detall d'obligar el recepcionista a sortir de l'hotel i refer el camí de tornada a quatre grapes per escapar. Moltes preguntes sense respostes clares. Això sí, amb un penediment que semblava sincer i el seguiment d'un tractament impecable amb el compromís de continuar-lo.

I el recepcionista, principal perjudicat de tot plegat? Nervis continguts però fermesa en la declaració. Que com es va sentir? Com si l'haguessin "violat" perquè l'espai segur del seu lloc de treball va deixar de ser-ho. Perquè tot i que les ha vist de tots colors en els seus més de 20 anys d'ofici mai s'havia enfrontat a una situació com aquesta. El trastorn d'estrès agut revestit de por diagnosticat pel psiquiatre forense és ja un record llunyà per l'acompanyament de professionals i sobretot una fortalesa i una sana ironia capaç de reduir l'ansietat. I tot i que després de declarar marxava cap a casa, sí que volia deixar clar que sí, que acceptava les disculpes del xicot i que esperava que no ho tornés a fer mai més. Li ho transmetia a la seva lletrada amb convicció. Per cert, ella creu que els mesos que ja ha estat al centre penitenciari són els de presó ferma. La sentència, el 17 de juny.