Fa pocs dies, l’Ajuntament de la Seu presentava públicament el projecte amb el qual el municipi ha obtingut una subvenció del Pla de Barris i Viles de Catalunya, promogut per la Generalitat, que ha de permetre posar en marxa diverses actuacions al centre històric de la ciutat. Es tracta, per tant, d’una oportunitat única per revitalitzar un barri antic de gran interès cultural i arquitectònic i que, tanmateix, no acaba de trobar la manera d’esdevenir un espai prou atractiu quant al comerç, el lleure i l’habitatge. I no és pas que no s’hagi intentat des de fa ja uns quants anys amb diversos incentius als particulars i la promoció d’esdeveniments socials als carrers. El pressupost que ara s’ha posat sobre la taula fa pensar que aquesta vegada va de veres i que es reeixirà finalment en el propòsit. Tant de bo!

Si fins ara no s’ha aconseguit dinamitzar com caldria el centre històric de la Seu és per la seva pròpia complexitat. Se sumen una sèrie de factors que acaben entrant en un cercle viciós de difícil solució. D’una banda, tenim uns edificis envellits, amb seriosos problemes estructurals i, per tant, poc o gens atractius com a llocs per viure. Els propietaris responen majoritàriament a un perfil de persones amb feble capacitat econòmica per emprendre les obres de reforma que caldrien. Així, la manca d’habitatge de lloguer a la Seu se situa en paral·lel a una altra penosa realitat: les desenes de pisos buits que hi ha en aquests carrers. Per un altre costat, l’oferta de locals de lloguer és també escassa perquè molts propietaris, davant la incertesa dels temps que vivim, s’estimen més no posar-los al mercat. I, per acabar-ho d’adobar, la crisi del comerç a la ciutat no és precisament el millor escenari per posar en marxa nous negocis; i menys en uns carrers, com el dels Canonges, en què hi són escassos.
Des del meu modest punt de vista, habitatge i comerç són indestriables en la cerca de solucions al centre històric de la Seu. Les reformes dels edificis a què ens referíem fa un moment inclouen, necessàriament, pisos i baixos. La millora dels habitatges ha de comportar també l’adequació dels locals comercials. No s’entendrien els uns sense els altres. És tant important que als carrers hi visqui gent com que tinguin botigues obertes. Tot està interrelacionat. Si el centre històric aconsegueix trencar la inèrcia actual i reinventar-se tindrà el futur guanyat.

A ningú no se li escapa que l’obertura, en poc temps, de tres grans superfícies comercials als afores de la Seu ha perjudicat, i no pas poc, les botigues de proximitat, les de tota la vida. Tampoc no podem oblidar que, en els darrers anys, els costums dels consumidors han canviat. La comoditat de comprar-ho tot sota un mateix sostre pesa molt a l’hora de decidir com omplim la nevera i el rebost. Tot i així, alguns petits comerços, per les seves característiques, continuen sent viables. A mode d’exemple: l’única botiga de la Seu que ven llegums cuits, un servei que no ofereix cap dels enormes supermercats de l’extraradi. Hi ha marge, doncs, per a un comerç diferent, alternatiu al que representen les grans superfícies? La resposta a aquesta pregunta hauria d’estar inclosa en el projecte urgellenc per al seu centre històric.

Per acabar, no voldria deixar d’esmentar una premissa que em sembla imprescindible per a l’èxit de la iniciativa de què estem parlant: la unitat política. Si a nivell superior es parla d’assumptes d’estat, a escala local hi ha assumptes de ciutat, i aquest n’és un. 
Claríssimament. Per tant, cal que tots els partits empenyin en la mateixa direcció, la qual cosa no exclou el paper fiscalitzador que correspon a l’oposició. No són coses incompatibles. El fet que el pressupost municipal d’enguany hagi estat consensuat i aprovat per l’equip de govern i el principal grup de l’oposició dona, en aquest sentit, bones expectatives. Tanmateix, amb l’acord polític no n’hi ha prou: cal que la societat civil s’uneixi a fer pinya, tothom s’ho ha de sentir seu. Oportunitats com aquesta no en tindrem cap més en molts anys.