“Repoblar? Venen molt de fum”

Acaba de fer públic la Universitat de Lleida un estudi sobre l’elevat risc de despoblament a les comarques pirinenques, sobretot Alt Urgell i Pallars. “Pfff, jo veig que tot es queda en paraules buides, que en realitat no hi ha un interès real per posar-hi mesures”. Amb aquest contundent escepticisme s’expressa Laia Ricomà: ella i el seu home, el Pablo, van agafar els tres fills petits, els estalvis, molta voluntat i força il·lusió per deixar el barri barceloní del Poble Nou enrere i instal·lar-se a l’Alt Urgell. Per ser concrets, a Castellnou de Carcolze, al municipi de Pont de Bar. Una dotzena de veïns... ara que ells  s’hi han instal·lat. “Com uns kamikazes”, riu, en una xerrada a la clínica veterinària que van obrir a la Seu d’Urgell. “Difícil, eh, difícil. Va ser un xou perquè aquí tot costa molt.” Una inversió tremenda en material sanitari, un esforç “titànic”, rebla la Laia.  “I tota la incertesa de treballar aquí: no és com a Barcelona, que vas fent cada dia; aquí uns dies tens uns bons ingressos però d’altres a penes factures res”.
    
I tot en aquest context de la “maleïda pandèmia”, que va fer que marxés de Barcelona amb els nens “com si fos la guerra”.
    
El seu home, en Pablo, havia apamat el Pirineu des de ben petit, de la mà del pare, l’enginyer Bernardino Pardo del Río, que havia projectat i supervisat la construcció de part de la xarxa de carreteres pirinenca. Durant els treballs es va enamorar del territori i es va comprar la casa de Castellnou de Carcolze on ara s’ha instal·lat la família. Ella, la Laia, és d’Altafulla. “Em va agradar la idea de venir aquí pensant que viuríem una mica més lliures, i crec que per una banda ho hem aconseguit”, reflexiona. Especialment pel que fa als tres petits: poden sortir a jugar pel poble, poden caçar gripaus, recollir pals de fusta amb què imaginar batalles, poden gaudir de l’esquí. O fins i tot dels cavalls. “A Barcelona els nens sembla que visquin en llibertat condicional”, reconeix.

“Però t’asseguro que si pogués fer marxa enrere m’ho pensaria molt”. En la part més negativa de la balança, la manca d’ajuts per a famílies nombroses a l’hora de, per exemple, inscriure els infants en activitats. “Mira que ho he batallat”. Amb el Consell Comarcal i l’alcaldia del seu poble. El nus gordià sembla ser que vivint a Pont de Bar no pugui beneficiar-se d’ajuts per inscriure els infants en activitats de lleure o cultura (com l’escola de dansa) a la Seu, que és on els pares tenen radicat el negoci i on els nens van a l’escola. “No us sembla ridícul? I quan trobes aquesta manca de suport en coses així, com poden anar dient que volen repoblar?” És per això que es mostra tan escèptica davant de declaracions polítiques al voltant del problema dels pobles que es buiden. “Jo no m’acabo de creure que tinguin intencions reals d’actuar per evitar-ho, perquè et vas trobant poques ajudes i un munt d’impediments de tot tipus i la gent s’avorreix”, constata.

Si han percebut falta de suport en qüestions familiars, les coses no han estat més rodones pel que fa a ajuts a l’empresa que s’hi vol establir, reconeix.  “Hem intentat acollir-nos als fons Leader per a emprenedors, però fins al novembre no tindrem una possibilitat... i ja veurem”. Així que, torna a insistir, quan l’estament polític fa segons quines declaracions, “merament estan venent fum”.

Sosté la Laia, amb tot, que no pensen llençar la tovallola per molt que no tot siguin flors i violes. “Si m’he sentit acollida per la gent? Mira, jo soc molt de xerrar i relacionar-me, d’anar a comprar a les botigues i comerços, al Mercadona no he posat ni un peu, i tot això m’ha ajudat”. Ara bé, adverteix, mig en broma, que ha tingut oportunitat de tastar el caràcter pirinenc mig orc: “No et pensis pas que tothom et rep amb els braços oberts. Quan no ets d’aquí, quan no ets de la colla, pots sentir-te un proscrit”. I si s’entra en altres debats la cosa es complica: “Bé que ho noto perquè jo soc catalanoparlant, però el Pablo és castellanoparlant”. Amb la llengua hem ensopegat.