Tres centenars de vehicles va beneir mossèn Ramon Sàrries a la festa del patró. Amb obsequi inclòs: moneder tunejat i funda de volant.

“Atenció quan surti, senyora!” Fa quasi una hora que mossèn Ramon Sàrries s’ha posat a beneir, fa un sol galileu, 35º, i això que ha muntat davant del Comú una paradeta que fa certa ombra. Després d’haver ruixat el capó del vehicle i haver-li desitjat que Sant Cristòfol la guardi, la conductora anava a incorporar-se d’esma a la circulació. Mossèn Ramon, sotana blanca, es transforma en urbà, fa un gest perquè s’aturi al vehicle que ve de Príncep Benlloch i deixa passar la feligresa. Com si ho hagués fet tota la vida. 

És una de les petites anècdotes que se succeeixen durant tot el migdia a la plaça Benlloc de la capital. Fa vint anys llargs, des que va arribar a la capital per fer-se càrrec de l’arxiprestal, que cada 10 de juliol dedica el matí a beneir els vehicles. A motor, atenció. Si no, no val. Ho pateixen a les seves carns dos xavals, de llarg els més joves que han desfilat per la plaça, que venien a beneir els monopatins: “Si no és un vehicle de motor no el puc beneir, però sí que els puc beneir a ells, i és el que he fet”, diu, satisfet. Més sort ha tingut un altre adolescent. S’hi presenta amb la seva bicicleta i quan mossèn Ramon és a punt de dir-li que ho sent molt, però que no la pot beneir, salta la sorpresa: “És elèctrica, mossèn”. Així que també la ruixa, i tots contents.

S’hi ha posat cap a dos quarts de dotze. Avui l’acompanyen el Gilberto i l’Edison. Un colombià; l’altre, filipí, tots dos, seminaristes a la Seu, i amb una certa estupefacció dibuixada el rostre perquè per a ells és el primer Sant Cristòfol. La seva missió és repartir entre els conductors un obsequi. Dos, de fet: la funda per al volant, fins que s’acabi l’estoc de l’any passat, i un monederet de roba que fa de clauer, tots dos amb la inscripció “Sant Cristòfol. Andorra la Vella”. A més, mossèn Ramon ruixa el capó amb unes gotes d’aigua i el conductor, si vol, fa una petita donació. I normalment vol.

Durant la primera mitja hora el ritme és constant: un, dos, tres cotxes per minut. No s’arriben a formar cues, però  quasi tota l’estona hi ha un parell de vehicles a l’aguait. Mossèn Ramon, gat vell, adverteix: “Espera que la gent surti de la feina, a partir de la 1, i veuràs”. I té raó, perquè a partir d’aquesta hora i fins a la de dinar és un no parar. Passen vehicles particulars, utilitaris i de gamma mitjana, alta i fins i tot un Porsche, la flota del servei de circulació, els tres cotxes i l’autobús de pràctiques de l’autoescola Principal, de llarg els millor guarnits; moltes motos i algun autobús de veritat, no gaires. A tots els diu el mateix: “Que Sant Cristòfol et guardi”. Si no hi ha ram, el Santi de la Penya L’Esquirol els reparteix un brot d’espígol, naturalment beneït. Ho fa des de finals dels 90, quan va detectar que el costum de guarnir els cotxes anava de baixa. I no ha fallat mai des d’aleshores.

Però, funciona, la benedicció?  Mossèn Ramon s’ho rumia, però contesta sense dubtar-ho: “Funciona si condueixen amb prudència, si respectes els senyals, els altres conductors i a tu mateix. Si condueixes com un boig, no té gaire sentit que vinguis a beneir el cotxe. I personalment crec que a partir de 110, posem, Sant Cristòfol baixa del vehicle”.

Això val per als dos centenars i mig de cotxes que, calcula, va beneir ahir, amb l’aigua i la pregària reglementària: “Déu omnipotent, creador del cel i  de la terra que, per la vostra saviesa tan diversa,  vau confiar a l’home la invenció d’aparells bonics i ben construïts; concediu, als qui usaran aquest vehicle de recórrer el seu camí amb la seguretat que dona la prudència i mirant de no ser un perill en el camí dels altres...” La diu al primer vehicle que passa, gran honor, la té per dita la resta de la jornada i se l’aplica ell mateix, que beneeix el cotxe arxiprestal el dia que toca –ahir–  i també, admet, amb certa freqüència. Per si de cas.

És clar que ell ho té fàcil,  això de beneir-se l’aigua i el cotxe, pensarà el lector. I vostè també. Hi ha qui creu que es tracta d’una aigua especial, amb una constitució o origen determinat. Ni remotament: “Porta-me’n una ampolla, envasada o de l’aixeta, i te la beneiré. És aigua normal i corrent, el que té de particular és la benedicció”.