Més enllà de plasma, plaquetes i glòbuls de diversos colors, la sang d'algunes persones té una composició particular. Tot depèn de què hagis mamat des de petit, i Teo Armengol sempre s'ha alimentat de sardanes. Va arribar al Principat el 1963 procedent de Sant Joan de les Abadesses, al Ripollès, i la seva família ja arrossegava una més que consolidada tradició sardanista. I ell, és clar, ràpidament es va impregnar de tot el que envolta aquesta històrica dansa, que com ja deuen saber no és solament el fet de ballar. Les sardanes són comunió, germanor i bon ambient, i Armengol, que és el president de l'Agrupació Sardanista Andorrana, és l'encarregat que els aplecs que es fan al país s'impregnin de l'esperit de tots els balladors que segle rere segle han mantingut viva aquesta herència cultural.

Ahir, que era la segona Pasqua, l'església de Sant Romà de Vila va ser l'escenari d'una nova trobada. Es va dir missa, sí, però el replà de fora de la capella era el principal protagonista. Allà s'hi va reunir una bona seixantena de persones, i tots agafats de les mans van procedir a ballar sardanes. Ara bé, qui en pot ballar? Doncs potser hi ha algun sardanista elitista perdut per algun indret dels països catalans que deurà considerar que solament hi poden participar aquells que tinguin una més que sobrada experiència sobre el terreny, ves a saber, però si li preguntem a Armengol ens dirà que absolutament tothom. "Tant és qui siguis i d'on vinguis", diu, i "si no en saps, cap problema, ja te n'ensenyarem!". I és que es nota quan algú parla d'allò que realment li agrada, i si a més és una cosa que pots compartir amb els teus semblants, doncs encara millor.

El toc de flabiol deu ser per a Armengol com una mena de droga –de les bones, compte–, ja que cada vegada que l'escolta sap perfectament que ha arribat l'hora de "passar-s'ho pipa!", com ell mateix descriu. Ara bé, perquè això passi les coses s'han de fer amb estima i passió, i ell en desprèn per tots els porus de la seva pell.   En desprèn i, així com passa amb el pol·len, n'escampa per totes les seves vores, que fan que automàticament tothom quedi contagiat i impregnat de les seves ganes de viure, les quals es manifesten a través d'una rotllana. Aquesta es comporta com una mena de portal que comunica amb alguna dimensió que solament coneixen les persones que la composen, així que si volen descobrir què hi ha a l'altra banda solament han de seguir el cant del flabiol.