“Sense el pit, em veig una mutilació”
Cada 30 segons en algun lloc del món es diagnostica un càncer de mama. A Andorra no hi ha dades oficials sobre quantes dones el pateixen, fet que fa encara més anònims els seus esforços per superar-lo i les conseqüències que provoca en les seves vides.
La Candi n’és una. Té 60 anys, ha passat per dos càncers de mama, el primer al 2010, i el segon, al 2016, havent creuat la meta d’aquells cinc primers anys que sembla que si no ha tornat ja no ho farà. Però sí, va tornar al mateix lloc del tumor original primari, i li van fer una mastectomia. I des de fa quatre anys lluita perquè li facin la reconstrucció del pit amb una tècnica de dissecció microquirúrgica nova anomenada DIEP, que consisteix a treure pell i greix de l’abdomen per poder-li refer la mama. “I la CASS no vol pagar això”, diu, perquè es considera una operació d’estètica. Però per a ella no és una qüestió d’estètica, és una qüestió de trobar-se bé amb ella mateixa i prou, ni més ni menys, perquè “sense el pit, em veig una mutilació” i es vol sentir “més normal”, afirma. Hi ha qui diu i dirà que no és un braç o una cama el que ha perdut. Hi ha qui afegeix que no és “una noia jove”, però per a ella és fonamental la reconstrucció del seu pit per viure en plenitud la seva vida. “I com que tinc 60 anys, no hi tinc dret?, es qüestiona. “Costa molt d’entendre -afegeix-només ho sap qui ho passa”.
Ha fet mil i una gestions a França i a Espanya. I, de fet, fa un any i mig que està a la llista d’espera a l’hospital de Sant Pau de Barcelona perquè li facin aquesta operació en un sistema públic de salut. D’aquesta manera, la CASS sí que es faria càrrec de les despeses. En la seva lluita sense treva per aconseguir que la CASS pagui l’operació, fins i tot ha anat a veure el raonador del ciutadà. Reconeix que és molt cara, “pot costar entre 30.000 i 50.000 euros si t’ho fas per privat”, diu, però de vegades “es paguen coses que no tenen sentit”, creu. En aquesta cursa d’obstacles que està fent sense defallir s’ha trobat amb la dificultat afegida de no aconseguir ni informació ni cap orientació sobre què fer ni com. “T’ho has de buscar tu mateixa”, es queixa.
Per arribar fins aquí ha hagut de passar dues vegades per un procés similar: químio, operació i radioteràpia. Precisament, ella és una de tants residents a Andorra que ha hagut de baixar cada dia a Barcelona durant 22 sessions a fer-se la ràdio, agafant el bus a les cinc del matí. “Com que aquí no t’ho poden fer”, apunta. A més, la primera vegada va tenir una embòlia pulmonar que la va portar a estar ingressada durant una setmana a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell. Ha passat per tot: caiguda del cabell, cansament, llagues a la boca, la gola cremada a causa del tractament...
La Candi no s’ha cansat mai de lluitar: “si et deixes anar, malament”. Reconeix que, tot i la família, “de vegades et trobes molt sola” perquè els fills han de fer la seva vida i considera que “no has de carregar els altres”. De tota manera, en alguna ocasió li ha passat pel cap deixar-ho córrer i ha plorat molt. Explica que a l’Associació Andorrana contra el Càncer ha trobat molt de suport. Es va assabentar que existia per un fulletó que publicitava els tallers d’exercici físic que ofereix. Així hi va entrar en contacte i valora el que han fet per ella. En ocasions, “més del que poden”, assegura.
Sap que hi ha dones que es troben en una situació similar a la seva. Els aconsella “que no abaixin els braços”. “No hem de llençar la tovallola”, afegeix. I encara pensa que si tingués calers, ja es pagaria ella l’operació. Però no és el cas. Reconeix que ara amb la pandèmia hi ha altres prioritats sanitàries i que a Sant Pau passen per davant les joves i, a més, ara quan fan la mastectomia ja et reconstrueixen el pit. Ara bé, continua tenint l’esperança que quan li arribi el torn no sigui massa tard per a ella.