El cap de Govern, Xavier Espot, anunciava dijous al vespre que un centenar de persones s’havia inscrit al registre per poder accedir a un habitatge de lloguer assequible de titularitat pública. És una xifra que, veient les importants dificultats d’accés a l’habitatge que hi ha al país, com a mínim sorprèn per baixa. El mateix Espot així ho va transmetre, ja que malgrat que un centenar “no és una xifra menyspreable” tampoc “no hi ha una allau” de sol·licituds, i això fa pensar que “una bona part dels llogaters estan en una situació estabilitzada”. La pregunta que s’aixeca és: per què no s’està inscrivint tota la gent que té problemes d’habitatge? Hi ha diferents respostes, tant per justificar que no poden com que no volen. 

“Han posat la condició que estiguis dedicant més d’un terç del teu sou al lloguer i no ho podem acreditar perquè vivim amb els nostres pares”, explica una jove treballadora (al voltant dels 25 anys) que ja fa dos anys que amb la seva parella busquen poder iniciar el seu projecte de vida compartit de manera independent. “I si m’independitzés pagaria més d’un 70% del sou en el lloguer”, assegura, “perquè els lloguers menys cars estan a 1.300 euros i els pisos de compra a 300.000 euros, i evidentment no ens donen una hipoteca per aquest import, i mira que són dos sous i no cobrem el salari mínim”.

En una situació similar hi ha tres joves que també es mantenen a casa els pares. La família, de cinc membres –els progenitors, un amb pensió per discapacitat, i tres joves ara d’entre 20 i 27 anys–, va estar a punt de quedar-se al carrer fa dos anys, però al final van poder renovar el contracte acceptant un increment del 10% del preu del lloguer. Tot i que els fills treballen, “no els dona per pagar un lloguer”, assegura el pare, ja que ara estan pagant lletres de cotxes, places d’aparcament, assegurança mèdica i d’altres, i evidentment contribueixen a casa.
Una altra ja no tan jove treballadora (supera la barrera dels trenta) continua sense emancipar-se i tampoc s’ha inscrit al registre encara que té interès per poder accedir a un pis públic. “Viure en un edifici ple de gent problemàtica no m’entusiasma”, perquè segons argüeix, es dona prioritat “a dones maltractades, amb  problemes socials, solteres amb fills...”. Així, conclou que “quan tot estigui més assentat tornaré a mirar com està l’ambient i m’hi apuntaré”.

També hi ha qui rebutja l’opció que avui hi ha damunt la taula, que és la dels pisos de l’antic hotel Àrtic. És el cas d’una dona que viu amb la mare, ja gran i amb problemes de mobilitat, doncs “com hi ha de pujar?”. O pel cas, baixar, perquè el carrer Tobira es caracteritza per tenir un pendent molt pronunciat. 

Valoració política
Més enllà de les casuístiques exposades, i d’altres que hi pugui haver, des del principal grup de l’oposició es demana “no caure en la complaença amb el centenar d’inscrits que es troben en el registre”. En aquest sentit, el president del grup parlamentari de Concòrdia, Cerni Escalé, comentava que “segur que després d’una bona campanya de comunicació i quan el sistema d’assignació d’habitatge públic a preu assequible funcioni hi haurà més inscrits, perquè la situació immobiliària actual segueix sent precària”. Així, interpreta que amb el parc públic d’habitatge “no adrecem l’origen del problema, que és l’especulació immobiliària, sinó els seus efectes”, i per tant aposta per incrementar els impostos pels immobles que “han canviat de mans fa pocs anys” i un tipus de gravamen “molt més alt” quan la venda sigui a una persona que ja té altres habitatges en propietat. D’altra banda, també considera que cal aconseguir que més persones “tinguin la seva propietat”, ja que això també els aporta “seguretat davant de temps incerts”, com per exemple es viu amb el sistema de pensions.

Per la seva banda, el conseller general i president del Partit Socialdemòcrata, Pere Baró, deia que “una vegada més s’equivoquen de tipus de política”, ja que la del registre és “assistencialista” i el que s’ha de fer és “polítiques perquè la gent no hagi de demanar pis, polítiques que facin que la gent pugui accedir-hi sense demanar almoina”. “La gent vol viure amb els seus recursos”, reblava.

Finalment, la presidenta d’Andorra Endavant, Carine Montaner, assegurava que la dada d’inscrits al registre per accedir a un lloguer assequible “no ens ha sorprès”, i afegia que “pensem que fan falta uns 300-500 pisos assequibles al mercat”.