Set falles, una història

Formar part del patrimoni de la Unesco no és una cosa anodina, significa estar dins d’un grup molt selecte que reconeix totes aquelles tradicions, cultures i obres d’art que van molt més enllà de la pròpia bellesa estètica que puguin tenir. I aquest reconeixement no és momentani o efímer, sinó que queda de per vida. I avui, dia 1 de desembre de 2025, fa exactament 10 anys que els fallaires de les valls d’Andorra van entrar dins la llista representativa del patrimoni immaterial de la humanitat. Per celebrar-ho, aquest passat cap de setmana han fet diverses activitats i actes, que van culminar amb la jornada dominical d’ahir, on totes les colles fallaires del país van encendre de manera extraordinària els focs que van fer que la freda i fosca tarda s’escalfés i s’il·luminés.

Però no van ser els únics que van participar en la festa. De fet, els encarregats de generar encara més expectació al mateix temps que animar l’ambient van ser els esbarts del país, concretament el Dansaire d’Andorra la Vella, el Laurèdia de Sant Julià i el de les Valls del Nord. Tots els valls tradicionals que coneixem van ser representats per grans i petits. Però les falles no van ser les úniques que van fer acte de presència en unes dates no habituals, sinó que també ho va fer La nit de Sant Joan, que els lauredians van representar sota el gran arbre de Nadal que presideix la plaça Guillemó –plaça de les arcades per als amics–, que generava aquell contrast estrany alhora que positivament curiós.

La carretera que secciona en dos la plaça estava tallada per a l’ocasió, i hi havia tres fogueres que van tenir una triple funció: ajudar a passar millor el fred d’un vespre d’hivern; encendre les falles quan arribés el moment, és clar, i de nucli màgic on les bruixes es van reunir en aquelarre per invocar el senyor de la nit, el diable. Com ja sabran, la història narra, a grans trets, la llegenda andorrana que diu que a Engolasters s’hi reunien aquelles dones perseguides, especialment durant l’Edat Mitjana, acusades de fer pràctiques malignes i invocacions demoníaques; tot i que la majoria eren simples trementinaires que creaven medicines per curar malalties, però cada època té les seves neures. La llegenda diu que si hi pujaves de nit i et veien, et convertien en un gat. Sigui com sigui, o fos com fos, com a mínim ahir ningú es va transformar en felí domèstic, però l’ambient que van generar a la plaça ben bé semblava tret d’una història medieval. A la foguera, però i per sort, no hi van cremar ningú.

Qui sí que cremava des de feia estona –o bullia, millor dit–, era l’escudella que estaven preparant en una gran olla que serviria per escalfar encara més l’ambient i els estómacs de la gent. De fet, l’olor que desprenia semblava lluitar pel protagonisme ambiental amb el del fum de les fogueres, però sembla que va guanyar el brou. Aquest es va servir juntament amb un got de xocolata just abans que els grans protagonistes entressin en escena. Abans, però, tocaven els parlaments, que van anar a càrrec del cònsol major de la capital, Sergi Gonzàlez, el cap de Govern, Xavier Espot, i el fallaire major de les colles d’Andorra, Ferran Mata. Aquest últim estava visiblement emocionat quan va pronunciar el discurs, recordant la importància i rellevància que té aquesta tradició a les nostres valls; i va acabar el parlament, com no podia ser de cap altra manera, amb un “Visca les falles!” que la plaça sencera va replicar amb un altre “visca!” que va sonar encara més fort que el bombo que duia el senyor de la nit. Ara sí, el foc reclamava el seu protagonisme.

Primer va ser el torn de les falles de llum, que portaven els fallaires més petits. Entre una barreja de tendresa i il·lusió, tothom els observava amb aquella espurna als ulls del que sap que està presenciant el present, però sobretot el futur, ja que quan creixin portaran les falles dels grans, les de foc. I quan van acabar, ara sí, va arribar el moment més esperat. Set capes, una de cada parròquia. A la vora de les fogueres hi havia penjades en un trípode de fusta les falles que estaven esperant ser cremades per il·luminar durant uns moments la plaça i els rostres de la gent. Totes les colles del país van compartir un moment únic i inoblidable, que justificava sobradament tant el reconeixement de la Unesco com qualsevol altre.

Ser portador d’una falla, ser fallaire, podem dir que és gairebé un esport de risc. Aquelles reixes metàl·liques, amb cartrons a dins i lligades a una cadena de ferro que fan girar i ballar, podrien ser perfectament considerades com a arma blanca, però la destresa amb la qual les van fer moure no solament donava crèdit al reconeixement, sinó que també garantia la seguretat dels que estàvem presenciant aquell brillant espectacle de foc i espurnes, ja que ser espectador d’un ball de falles, depèn de com també ho podríem considerar un esport de risc. Però la falla no és encendre-la i ja; portar-la és tot un art. Alguns s’estiraven a terra mentre seguia donant voltes i més voltes, d’altres s’enfilaven sobre un altre i creaven una mena de castell de foc. En un moment, fins i tot, un jove fallaire que abans havia desfilat amb la de llum es va voler avançar i en va provar una dels grans, i ho va fer sorprenentment molt bé. Serà sens dubte un gran fallaire. La jornada va arribar al final, i tota la gent que es va combregar aquella freda tarda de diumenge de ben segur se’n va anar a dormir una mica més feliços. Com deia la bruixa de l’aquelarre, que la foguera cremi les vostres obscures misèries; i com diu servidor, que les falles no s’apaguin mai.