Quan passa una desgràcia, si el que s’apodera de l’ambient és el ja tradicional campi qui pugui, malament rai. És precisament enmig del desastre quan més organització i ordre necessitem, però no tots tenim les facultats per imposar-lo. De fet, som la majoria els que no les tenim. Però no necessàriament perquè siguem uns inútils, sinó perquè no és la nostra feina, per això ja n’hi ha d’altres que, per sort, se n’encarreguen. Ara bé, també per sort, les desgràcies no acostumen a passar cada dia, per tant, en principi, solament tenen el temps quan s’estan produint per “practicar”, i, potser, o no és suficient o tenir-ne una mica més ajudaria a perfeccionar la tècnica i les mesures d’actuació per així ser cada vegada més resolutiu i eficaç. És per això que existeix una solució fantàstica que et permet estar al dia i ampliar facultats sense la necessitat d’esperar un fatal esdeveniment: els simulacres.

Avui s'ha celebrat l’anual Simulacre Nacional d’Allaus a l’estació de Pal, i tots els diversos cossos i dotacions que intervenen quan es produeix un despreniment sobtat de neu a una pista d’esquí, no forapista, s'han reunit per recordar i assajar el protocol. Però, abans d’arribar a haver de desenvolupar el procediment –que, tot i que s’aplica sempre, es fa especialment quan hi ha algú atrapat sota la neu–, hi ha un pas anterior igual o més important, que és la prevenció. I d’aquesta se n’ocupa, entre d’altres, Guillem Martín, nivometeoròleg del Servei Meteorològic Nacional. Ells, amb l’ajuda de la informació que es traslladen des de les estacions, elaboren un butlletí diari informant de l’estat dels diversos mantells del país. També “expliquem els tipus de vessants que hi ha: si són cara sud-est, oest, nord...”, ja que són coneixements útils per als muntanyencs. Des de les pistes “ens comuniquen, cada matí i migdia, les dades meteorològiques i l’estat de la neu, i gràcies a això podem saber on hi ha les capes febles”.

A més, també recorda que les estacions fan el Pla de Desencadenament d’Allaus, que consisteix en, gràcies a explosius, “fer baixar allaus”, i amb els resultats poden saber quines vessants són més propícies a tenir risc de despreniment. Martín recomana encaridament els esquiadors i excursionistes a consultar el butlletí abans d’anar a la muntanya, especialment aquesta temporada, “que hi ha més risc que a les anteriors”. Això es deu al fet que “no ha plogut durant el desembre, i les capes inferiors no s’han gelat prou”, la qual cosa provoca que el mantell sigui més inestable. És per això que aconsella “esperar a la primavera per fer esquí de muntanya i forapista”, ja que “el risc és elevat”. 

Però, tot i la prevenció, a vegades passa el desastre, i llavors és quan s’activa el protocol. El cap de Grups Especials del cos de Bombers, Lluís Soldevila, explica com és. “Un cop cau l’allau, els primers en actuar són els pisters, que automàticament fan una prealerta a Bombers. Un cop s’apropen al lloc dels fets, analitzen la possibilitat que hi hagi algú sota la neu i, si creuen que sí, ens avisen i pugem. Hi ha una primera dotació de dos membres del Grup de Rescat de Muntanya (GRM) i un del grup de rescat caní, que hi arriben en helicòpter. Si es necessiten més efectius, llavors es traslladen dos membres de més del GRM i un infermer; i així successivament. Si finalment s’han de lamentar víctimes, llavors és quan avisem al cos de Policia”. Al simulacre  eren uns vuitanta efectius, però actuant sobre un escenari real hi poden arribar a ser quaranta, especialment quan arriba el Servei Mèdic Urgent (SUM) i quan fan la batuda final, que amb llargs i fins pals que claven a la neu busquen si encara queda algú atrapat. 

Però, si l’allau és molt gran i es necessiten més efectius, llavors encara hi ha una opció més, que és avisar a Protecció Civil. El seu cap d’Àrea de Planificació d’Emergències, Eduard Vergara, comenta que això “és en casos excepcionals”, i que la seva principal tasca és la de prevenció. De fet, des del 2017 “fem formacions i xerrades a les escoles per sensibilitzar els nens del perill de les allaus”. Allà els deixen provar el material, fan diversos tallers i “els preparem per quan hagin d’anar a la muntanya”, diu Vergara. 

Una de les qüestions molt importants a l’hora de localitzar persones sota la neu és si tenen un aparell Detector de Víctimes d’Allaus (DVA), que Soldevila lamenta que “a aquí no estem acostumats a portar-ne”, per això “és imprescindible l’actuació dels gossos de recerca”. Tots els coneixements que els cossos del país han après al llarg dels anys serveixen a altres d’altres localitats per nodrir-se i aprendre com ho fan. I avui han pujat com a espectadors de luxe una dotació del Grup Caní dels Mossos d’Esquadra, una del Grup d’Actuacions Especials dels Bombers de la Generalitat de Catalunya i una dels Pompièrs d’Aran, que des d’abans de la pandèmia no pujaven, i van estar molt atents al protocol andorrà.