El grup Oques Grasses tanca la paradeta, per aquest motiu va proposar per al deu d’octubre de l’any que ve el darrer concert de la seva trajectòria. De seguida es van vendre totes les entrades, en vint-i-un minuts, i un parell de dies més tard també les d’un segon concert, el dia nou, en només dinou minuts. En un tres i no res els preus de la revenda d’entrades van disparar-se. Els més espavilats van veure una nova oportunitat d’omplir la cartera. Les xarxes, i de retruc els mitjans més tradicionals, semblaven reproduir el que en l’actualitat es coneix com a síndrome Fomo, que ens descriu l’angoixa que s’experimenta davant la por de perdre’s alguna cosa de la qual els altres sí que en gaudeixen. Sigui com sigui, els organitzadors han emparaulat un parell de concerts més que es portaran a terme el cinc i el set d’octubre. Vendre dues-centes vint mil entrades, o el que seria el mateix, omplir quatre vegades l’Estadi Olímpic no és una fita a l’abast de tothom i demostra la popularitat que han assolit els osonencs. Però ja que he fet esment de fites en aparença inabastables, també semblava del tot impossible que formacions com ara Oasis, Antònia Font Hombres G o Abba, que també van partir peres en el seu dia, tornessin als escenaris. Ningú pot assegurar que, en un futur, es tornin a ajuntar, fent bona la nostàlgia. Mentrestant, els més desconsolats, poden aspirar que en breu sorgeixi alguna formació dedicada als tributs i en recuperi les cançons per interpretar-les en directe.
Aquest comiat oferirà quatre oportunitats immillorables perquè es repeteixi un petit ritual de pertinença del que gaudim, o patim, els que vivim en comunitats no excessivament grans. Qualsevol trobada casual, en un lloc aliè a la quotidianitat com ara un concert, acostuma a desvetllar aquella animeta local tan amagada. Hi ha moltes possibilitats que un bon nombre de persones que feia dies que no es veien es retrobaran a l’Estadi Olímpic, com per art de màgia, en aquestes dates. L’encontre, potser, es produirà amb aquell veí al qual mai us havia vagat saludar. O amb aquella antiga companya de classe de la qual no n’havíeu sabut res més. Amb les emocions encara a flor de pell i un cop ja a casa, ens admirarem d’aital trobada fortuïta i fins i tot diria que ja escolto com algú m’explica, amb grans escarafalls, que “vaig anar a un dels darrers concerts dels Oques i vaig trobar-m’hi gent de la Seu”. No puc negar que amb els anys aquesta frase es fa habitual i va canviant, “un dels darrers concerts dels Oques”, per París, els Santfermins o fins i tot el Nepal. Una experiència que, per descomptat, també experimenten els veïns d’Andorra, la Pobla de Segur, Balaguer o Taradell. No cal dir que, amb els anys, també hi ha qui desenvolupa certa aversió a aquests fets fortuïts, i sovintegen els comentaris exclamant-se per haver-se trobat andorrans, catalans o gent de la Seu a llocs com ara Nova York, Lapònia, o els carnavals de Rio de Janeiro.
No puc estar-me, però, de narrar la que per a mi ha estat la millor anècdota per definir aquesta perplexitat que patim la majoria davant les trobades casuals. Me la va oferir la meva mare un cop que passejàvem per Barcelona. Després de creuar tota la Rambla, des del monument a Colom fins a arribar a la plaça de Catalunya, em va confessar tota preocupada: “T’hi has fixat? Fa molta estona que voltem, ens hem creuat a un munt gent, però encara no hem trobat a ningú conegut.”
