Després d'una primera pedra, és important que es col·loqui la segona i la tercera i les successives, adverteix Sílvia Puigarnau, que fa una mirada enrere a "l'aventura" dels quatre primers cursos del centre i apunta els somnis "en gran" per al futur. 

Quatre cursos. Han passat volant? 
Sí, sí. O s’han fet llargs, segons com t’ho miris, de tan intens com ha estat em semblen deu. Va ser la meva decisió, és clar, que la meva vida seria això: 24/7, perquè o fas del projecte la teva vida o això no surt. Molt intens, molt difícil. Estar en tot, estar a tot arreu, formar en cada assignatura perquè tot era nou per a tothom... Jo tampoc no és que tingués molta experiència, tenia 33 anys, havia llegit la tesi en feia tres, havia treballat a INEFC, però no tenia un bagatge molt gran. 

Doncs pel que veiem... 
Vam anar fent equip. Tot i que en principi era tot absolutament inestable. Ara no és que sigui molt estable: un quadrimestre tenies uns professors, però al següent no sabies qui tindries. Ha de ser així, has d’anar traient les places. Després, contacta tècnics i busca on faràs les activitats... Seguim el pla d’estudis de Lleida, amb canvis en els esports, i intentar-te coordinar amb Lleida, que a vegades semblaven un pèl reticents...

Un repte constant.  
Imagineu, ens deien “en comptes de futbol fareu hípica”. Doncs molt bé: com? on vaig? quants cavalls tinc? “Fareu esquí”, doncs a modificar guies docents. Vaig haver d’aprendre temes de gestió acadèmica, econòmica, d’altres esports, altres assignatures... Tot molt intens. Ara bé, dins de la urgència d’un centre que a l’abril ens donaven llum verda i l’obríem al setembre, doncs diria que ens n’hem sortit prou bé. 

Semblen deu anys amb raó. 
Una aventura per a tots, també per als professors, que pujaven aquí amb poc temps d’avís. Sort que he tingut tota la confiança per part de la direcció general: jo he de decidir tot això?, em preguntava. Però ho hem aconseguit. Fer les especialitzacions, tenir els espais necessaris per a quatre promocions, assolir certa estabilitat amb professors que han pogut anar repetint i sistemes que s’han regularitzat. 

Buscant espai per espai. 
Però hem aconseguit fer tot allò que volíem, fer esport adaptat amb persones d’esport adaptat, treballar amb gent gran, amb embarassades, fora de l’aula. Hem pogut fer un munt de coses que potser en un centre universitari més gran no es poden fer. Estem aquí per col·laborar, per donar vidilla a la ciutat i al territori. L’educació acaba sent molt tancada i no s’aplica a la realitat, i aquí hem volgut vincular-nos a l’entorn. 

Un centre amb essència pròpia? 
Sí, tot i que per això necessitem un pla d’estudis propi. Per llei, s’ha de canviar en dos anys, i espero que ens agafi ja en un nou edifici. L’hem estat treballant en coordinació amb els altres INEFC. Tindrem la branca d’esports a la muntanya, de gestió del medi natural, etcètera. Ara començarem a treballar en aquest postgrau que confio que estrenarem amb l’edifici. 

Anar d’espai en espai, per als alumnes no ha estat tan dolent, confessen.  
M’he dit “què necessito i qui ho té” i he buscat. No teníem ni pista d’atletisme, ni de sala de gimnàstica, ni de laboratoris, ni de sales de valoració funcional... Hem anat a l’hospital de Puigcerdà, hem pujat a Andorra, on calgués. Còmode no és: s’hi afegeix una gestió per coordinar-te amb la resta de la població. Però tothom ens ha donat molta prioritat. 

Han estat ben rebuts.  
Molt. Però una anècdota: per fer una optativa d’optimització de l’entrenament, que cal un laboratori, no el típic, amb pipetes, sinó amb cintes de córrer, amb bicicletes, metabolímetres, etcètera, l’estàvem muntant el dia abans que comencés l’assignatura. Vam estar tres mesos buscant un espai i ens anaven canviant de lloc. La gent de manteniment ho anava traslladant tot, que no és fàcil. Això suma un estrès... Espero que aquest curs ens diguin on tenim el laboratori un pelet abans. 

A veure si corren amb el nou edifici, doncs.  
A veure. Serà una part del descans, estar sempre pidolant. Fem classes fins i tot a la Immaculada o al pavelló. I amb tot això, a vegades des de Lleida no ho acaben d’entendre, quan fem calendaris. Vam acabar fent un examen a la Molina, que els alumnes estaven fent esquí, perquè no ens ho van voler canviar. 

D’anècdotes, a cabassos.  
I tant! Però ja veieu quina primera promoció ha sortit, amb el cor i la força de tothom. Ells mateixos es van batejar com a conillets d’Índies, però també han tingut alguns beneficis, perquè hi ha hagut molta gent atenta al seu procés: tothom del món de l’esport els volia venir a veure, oferien fer cursos per a ells... 

Ara que són fora, com van? 
Seguim en contacte. S’han anat col·locant. Un trenta per cent més o menys s’ha quedat per aquí. D’altres estan fent algun màster. Les feines? Doncs com en tots els sectors: just quan acabes de graduar-te potser no és la feina de la teva vida, és més modesta, però jo crec que estan contents del que han fet aquí. 

Un cop instal·lats, és el moment de fer màsters, doctorats, recerca? 
Sí. Ara mateix tenim un parell de predoctorats que han guanyat un projecte de FCGC i una beca postdoctoral. Ferrocarrils ens ha donat un finançament de 500.000 euros. Però per fer recerca necessitem finançament, aquí voldria fer una crida a les institucions. 

Queda feta. 
Volem ser un referent en investigació, volem tenir un grup de recerca emergent en el qual ja treballem, i ens movem per oferir postgraus, formacions externes... Ara tenim la doctora Rosa Angulo, que ve dels Estats Units, i ens està ajudant molt en la visió de recerca. Volem ser un referent en recerca. Però necessitem una infraestructura i personal estabilitzat. 

Les coses surten perquè la gent s’hi deixa la pell.
Tot l’equip, sí. Però fixeu-vos que jo tinc un contracte indefinit, i soc pràcticament l’única, però finalment hauré de passar una oposició. A vegades penso que estic aixecant una cosa que no sé si la podré continuar. Fa quatre anys que em diuen que sortiran les oposicions i encara no han sortit. La resta del personal tenen contractes temporals. Han vingut aquí confiant en mi, s’hi han instal·lat amb les seves parelles, perquè els he dit que era una gran oportunitat. I ho està sent.

Amb una primera pedra ja posada... 
Sí, som optimistes. Ara bé, el que compta és que es posi la segona. Perquè l’edifici també s’havia de començar a construir fa temps i... Però bé, ja ens anem relaxant una mica. Fins ara, cada cop que obríem un quadrimestre nou ho havíem de muntar tot des de zero.  Per fi hem aconseguit arribar a la darrera vegada de la primera vegada de gairebé tot. 

Un descans. 
Vam poder dir “ara sí! Ara hem demostrat que era viable una universitat al Pirineu!” A banda, recordeu que veníem de la Covid: vam començar les classes amb mascareta. Jo vaig haver de voltar molt explicant el projecte, estar pertot arreu.   

A l’edifici, algú trobava a faltar una piscina. 
Ja. Però només fem natació vint hores. Una instal·lació com aquesta costa molt i no és la nostra funció, com a INEFC, tenir una piscina per a la població. Hauria de ser a l’inrevés en tot cas. Algun cop se n’havia parlat, però si dic la veritat, amb la boca petita. Poc realista. Ja ens agradaria donar aquest regal a la ciutat, però no pot ser. En canvi, altres espais sí que podran ser compartits amb la població, ho hem concebut així des del principi. 

Més enllà, un centre educatiu i de recerca com el que proposa pot revertir en la ciutat, la comarca, l’Alt Pirineu.  
Reverteix en coneixement, reverteix a potenciar que educadors, atletes, investigadors puguin conèixer i posar al món aquest territori. Podríem fer recerca relacionada amb la salut, no sols esportiva, i podríem ser punters. Nosaltres també seguim grups de recerca del món, sabem d’on són. Voldríem organitzar congressos: en el primer ja treballem, per inaugurar l’edifici. Seria importantíssim, que ens veiessin com un punt on es genera coneixement. 

I nosaltres que ho veiem.  
Somiem. Somiem en gran, tenim moltes ganes de futur. Però de moment somiem amb tres potes. El cas, com deia, és que es posi la segona pedra.