Sis litres de llet per a tot un mes. Això és el que rebrà a partir d'ara una família –mare i dos infants petits– del Banc d’Aliments. Calculant que les necessitats mínimes de llet serien dos gots al dia, per esmorzar i berenar, el consum seria de quatre caixes de llet al mes, les dos que en rep ara no les cobreix i molt menys l'única que rebran a partir d'ara. I ha estat l’últim pas en una reducció constant, des de les tres que abans li'n donaven. Serà així a partir d’ara, perquè la treballadora social li va anunciar que no hi ha més recursos. El servei segueix sense poder atendre totes les persones que ho necessiten: els 7.000 euros atorgats pel ple municipal el setembre passat no semblen haver tapat el forat. L’exemple il·lustra el que acaben de revelar les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), que apunten que la capital de comarca supera en tres punts la desigualtat a tot Espanya, mesurada per l’índex de Gini. Una altra dada a considerar: l’última memòria del CAPAU recull que durant el 2020 van atendre 2.716 persones a la comarca. A la Seu, només d’infants en van ser 250. Són dades corresponents, com pel que fa a l’estadística de l’INE, al 2020, any particularment dur per la incidència de la pandèmia. 

Però la pobresa sembla que es fa forta i, tornant al cas concret, com s’acabarà d’alimentar aquesta família durant trenta dies? El lot inclou fruita i verdura fresca, sis peres. De carn, 200 grams de fiambre de gall d’indi. Tres envasos de quefir (lacti que, amb un gust tan particular, difícilment menjaran els nens). Dos paquets de pasta, un litre de suc, uns paquets de galetes i un de cereals, uns pots de llegums, unes llaunes de tonyina i, això sí, un parell d’ampolles d’oli. Poca cosa més, com es pot comprovar a la fotografia adjunta. Amb tot plegat, planteja una nutricionista que observa la imatge, difícilment es pot garantir massa menú complet i ni de lluny garantir l’alimentació dels petits durant trenta dies. On està la proteïna? On el menjar fresc? Més encara: ni rastre de cap producte d’higiene personal ni de neteja per a la casa i la roba. 

La filosofia del banc, adduiran els responsables, és donar un cop de mà, completar unes necessitats alimentàries de què els responsables dels infants, en aquest cas una mare sola, han de cobrir. La qüestió és que amb l’ingrés mínim vital (tres-cents i escaig euros) i unes hores de feina netejant cases (quatre-cents euros), la cosa està costeruda per assumir necessitats bàsiques i factures de lloguer i de consums d’aigua i llum. I com acceptar més hores quan hi ha dos petits a qui cuidar? Quant costa una cangur? Això és el que es pregunta la mare, que ha hagut de rebutjar una ocupació amb un salari acceptable perquè havia de desplaçar-se  a un altre poble de la comarca: deixant de banda la cura dels nens, explica veient-se atrapada en la roda infernal, ¿com anar i venir, tenint en compte les deficiències en el transport públic? 

Una altra via per garantir l’alimentació dels infants són les beques per als menjadors escolars. Però es poden comptar amb els dits de les mans, denuncia la  voluntària d'una ONG, els que obtenen una beca del cent per cent. “No sols has d’estar en absoluta misèria, zero ingressos, sinó que  han d’afegir-se aspectes com ara negligència o risc d’exclusió social, quasi quasi desemparament”. 

Beques menjador del 70%
Si la situació no és així de dramàtica, la beca habitual cobreix el 70%, cosa que havia denunciat en diferents ocasions el grup de Compromís en els plens del Consell Comarcal. Aquestes beques que només cobreixen una part dels àpats a l’escola suposen que nens de famílies que no es poden permetre aportar l’altre 30% només hi mengen una part dels dies. Algun director de centre s’ha dolgut de veure com alguns d’aquests infants –en llars on, a banda, probablement no hi ha ningú a casa– no sols no seuen a taula, sinó que durant aquell temps es limiten a esperar fins que sona el timbre per tornar a entrar a l’escola.  I durant les vacances de Nadal, Setmana Santa i estiu? 

Demà es presenta al CETAP ‘Som Rurals. Som de Muntanya’
A banda dels serveis socials institucionals, a la Seu i comarca treballen organitzacions del tercer sector, cadascuna des de la seva perspectiva. Començant per Càritas, que hi fa una feina paral·lela a través dels seus treballadors socials, sovint en coordinació amb el CAPAU. Hi ha també La Seu Solidària, que té com a objectiu completar allò que no cobreix l’administració i que s’ha demostrat especialment efectiva des que el CAPAU va eliminar el servei d’urgència per atendre necessitats immediates (és a dir, sense el període d’espera que comporta la demanda de cita, el lliurament de documentació i la valoració, per accedir a un banc d’aliments que només fa la distribució en dies concrets cada mes). També les ajudes de Creu Roja i la Xarxa d’Ajuda Mútua engegada des de l’Ateneu, que seria una quarta pota, tot i que informal, i amb una filosofia particular: que les mateixes persones que necessiten suport s’organitzin, s’empoderin. S’hi sumen iniciatives adreçades a col·lectius concrets com la que es presentarà demà, al CETAP, Som Rurals, Som de Muntanya, engegada per entitats com Integra Pirineus, que vol desplegar suports socials de proximitat per a un grup d’entre 36 i 40 persones en nou comarques rurals i de muntanya de la província de Lleida i l’Alt Pirineu i Aran, que viuen una situació de discriminació, per aïllament i solitud no volguda.