Sense sang no som res ni ningú. No hi ha vida. Pot semblar una evidència, però de vegades les coses més òbvies són les primeres que se’ns obliden. Però la sang no cau del cel, per això són necessàries les diverses campanyes de recol·lecta que la Creu Roja Andorrana organitza cada any. En aquesta ocasió s’ha desplegat tot el material necessari per al procés d’extracció al Lycée Comte de Foix, i serà l’última vegada que se’n reculli aquesta temporada. El secretari general de la Creu Roja, Joan Saurí, confia que l’any acabi amb gairebé 1.500 donacions, que serien “una mica menys que l’any passat”, però tot i així “representen una gran aportació”. D’aquest total se n’acostumen a recollir unes 140 al dia, que posteriorment seran enviades al Banc de Sang i Teixits de Catalunya i a l’Établissement Français du Sang perquè en facin tant la deguda gestió com el processament, com l’emmagatzematge com la distribució de les bosses als centres que ho requereixin. “A Catalunya en necessiten unes 1.000 al dia”, assegura Saurí, i campanyes com aquesta “salven vides”.
Tota la sang que es vulgui donar és benvinguda. Bé, tota exactament no, ja que patir certes malalties sanguínies com el VIH o l’hepatitis B o C t’invaliden automàticament com a donant; així com haver consumit drogues com l’heroïna o esteroides per augmentar la massa muscular com a mínim un cop a la vida. A més, si has mantingut relacions sexuals amb diverses persones durant els últims quatre mesos es recomana no anar repartint sang pel món. Per si de cas. Però exceptuant aquestes situacions personals, diguéssim que tothom pot ser donant.
Però, tot i que tota la sang és ben rebuda, hi ha tipologies o grups sanguinis més anhelats que altres; no per res, sinó perquè hi ha menys persones al món que la tinguin. Per què un diamant és més car que una pedra de granit? Doncs perquè de diamants n’hi ha poquets i el granit està per tot arreu. Saurí, però, descriu que la majoria de gent que té aquestes característiques “ja estan sensibilitzats”, és a dir, que són conscients del tresor innat que posseeixen, i “acudeixen a compartir-lo sense dubtar-ho”.
Qui també s'ha apropat avui pel Lycée a compartir la seva sang va ser el Francesc. “És aquí, oi?”, preguntava entre neguitós i il·lusionat quan ha entrat a la sala. I per què s’hi va apropar? “Doncs perquè és el que s’ha de fer”, deia convençut. Alhora, Saurí recordava que l’únic lloc d’on podem aconseguir sang és de l’ésser humà, “no hi ha cap altre animal que en tingui de compatible amb la nostra, a més no la podem crear de manera sintètica”. És per això que persones com el Francesc, que de manera altruista decideixen cedir una part de si perquè altres la puguin utilitzar, són tan importants i necessàries. A més, com bé feia de recordar, “potser un dia soc jo qui la necessita!”. Però va sortir de la sala una mica capcot, això es deu que aquesta va ser l’última vegada que ha pogut donar sang, “ja que l’any que ve faig 70 anys”. Segur que amb tot el temps que ha participat en les campanyes de recol·lecta ha ajudat milers de persones que, anònimament, li estan infinitament agraïdes.
A qui també segur que molta gent els està agraïts és a tots els voluntaris que ajuden que el procés de donació sigui més senzill i amè. Durant aquests tres dies, estudiants del Lycée estan participant de manera activa a acompanyar i guiar tothom que s’apropa a l’école per fer la seva petita gran aportació. Però també hi ha molts voluntaris que col·laboren altruistament de manera habitual amb la Creu Roja. Aquest és el cas del Guillermo, que es va jubilar fa tres anys i la primera cosa que va fer quan va acabar el seu servei laboral a la ciutadania va ser apuntar-se com a voluntari per seguir servint-la, però des d’una altra perspectiva segurament més directa.
Però no solament participa en les donacions de sang, que per cert, “aquesta és la sisena o setena campanya que faig”, sinó que acompanya persones grans que necessiten la companyia d’algú per seguir mantenint una vida plena i digna. També va de tant en tant a la presó on comparteix estones amb els dos presos que hi ha al mòdul o secció de psiquiatria. “Estic amb ells, els dono conversa, i d’alguna manera això els ajuda”, descriu. Però una de les tasques que més il·lusió li fa de realitzar és l’acompanyament a un nen de 12 anys que té una malaltia minoritària, “una patologia estranya que té un de cada 150.000 nens”, i els moments que passen junts són com un tresor per al Guillermo. El que també és un tresor per a ell és la seva pròpia vida. Explica que l’any 93 es va precipitar d’un 6è pis “i no em va passar res”. Fruit d’aquella experiència, i “moltes hores d’ajuda psicològica”, ara és una persona nova, i la seva voluntat és compartir tota la bondat que porta dins. Efectivament, el Guillermo també és un tresor.
