És dia de mercat a la Seu, però molt dubtem que aquesta corrua d’andorrans tingui cap intenció de firar-se. Enfilen directament cap al Palau Episcopal, aquest petit Versalles urgellenc, on els espera el copríncep. Per a la gent de la Seu, per a alguns, la desfilada d’autoritats engalanades és un espectacle. Alguna llengua viperina, amb malesa, s’entreté amb els talons alts i prims d’algunes senyores, tan poc aptes per a les llambordes de la plaça dels Oms. Nosaltres, que som molt influenciables i ens avorrim en el llarg besamans protocol·lari, ens hi entretenim, també –a falta de mosques–. Bonell i Montaner protagonitzen un frec a frec per quina s’enfila més amunt. Però es mantenen incòlumes, impertèrrites, cap gest d’incomoditat, com si fossin part de cada extremitat. Les pràctiques venen preparades: els elegants però còmodes mocassins de Calvó o el mig taló ample de Descarrega. Veiem altres peus que s’aixequen, adolorits, mentre Vives fa el parlament i els Petits Cantors entonen els preceptius cants nadalencs –El desembre congelat, sembla ser, va arribar a Johann Sebastian Bach per vies indirectes i el va recollir en una cantata–. Tancat el parèntesi pedant ens endinsem en la part informal de l’acte. Els canapès. “Poc però bo”, treia pit l’arquebisbe temps enrere, conduint una visita informal on disseccionava els ets i uts d’aquests actes. No en podem donar fe: la premsa marxem buits. Estem fent decles. Insisteixo als companys perquè preguntin al cap de files de Ciutadans Compromesos que què li sembla la tretzena paga –és el tema del dia, estic al fil de l’actualitat, jo–. M’engeguen. Insolidaris.
Entre tanta representació andorrana, treuen el nas l’alcalde de la Seu, Joan Barrera, i el fidel escuder, Toni Nadal. Barrera és un alcalde minvant. No fem apreciacions polítiques. És literal: cada dia està més prim. Sort que Nadal sobresurt per dalt del mar de caps.
Ja fora ensopeguem amb Jordi Marquet. Ens saluda com sol fer ell, efusivament. I més encara al grup que arriba immediatament: “Però quanta concòrdia veig aquí!” A aquests els veiem més alts. El jovent, que mai no saps quan farà l’estirada.
