Potser, o potser no, són mals temps per a la lírica. Però indubtablement són temps molt positius per al Cant de la Sibil·la, drama litúrgic que la Unesco va incloure al llistat de Patrimoni Immaterial de la Humanitat i que en els últims anys s’està recuperant amb força en nombrosos dels que havien estat els seus escenaris abans que la reforma del Concili de Trento, a mitjans del segle XVI, el prohibís. Amb el Misteri d’Elx són les úniques representacions litúrgiques que han sobreviscut al concili. La història i significació del cant, la representació artística de la figura profetessa, l’anàlisi d’una música arrelada en el misteri, com, d’altra banda, tota música, són l’objecte de Quan canta la sibil·la, llibre signat pel lleidatà Antoni Gelonch que (estudis de Farmàcia i Dret a banda, és director de la Col·lecció Gelonch Viladegut) i el musicòleg manresà Oriol Pérez Treviño. Edita Viena i es presentarà demà, a les set de la tarda, a la catedral de Santa Maria. Amb la presència, naturalment, podríem dir, de la soprano Laura Castellet, que des del 2011 personifica el personatge mitològic les nits de Nadal a la Seu; estarà acompanyada per Lluís Obiols a l’orgue.
“Estem vivint allò que el psiconanalista Carl Gustav Jung (1875-1961) va anomenar com una civilització en transició”, i aquesta és una de les raons, apunta Pérez Treviño, que podria explicar l’interès que el públic, més enllà de l’ofici religiós, està demostrant pel drama litúrgic. El Cant de la Sibil·la, sorgit en aquella frontera de l’any 1000 i el mític terror que provocava, proposa, “està estretament vinculada a moments històrics d’estranyesa”, moments com l’actual, “amb uns horitzons en la nostra realitat ordinària i externa cada vegada més incerts”. En un context que genera perplexitat, aquesta música i les paraules cantades es presenten “no només com una manifestació nostàlgica d’un ritual litúrgic del passat o per adscriure’ns a un patrimoni cultural immaterial o identitari, sinó com a veritable retrobament amb un important fragment del nostre origen”.
D’altra banda, l’experiència del públic “no és exclusivament una experiència musical, malgrat la rellevància d’aquesta, sinó que també contribueix al sentit de comunitat”, rebla Pérez Treviño.
El llibre, que demà es presenta en una catedral on el drama s’interpretava almenys des del segle XI, repassa la iconografia de les sibil·les que profetitzaven la fi del món, la vinguda d’un rei que havia d’introduir el regne de Déu entre els humans, recorda Gelonch. “La sibil·la fou inclosa com a personatge en les atàviques festivitats del solstici d’hivern, unes festivitats que l’Església va assimiar en un sincretisme de provada eficàcia”.
