Bosc urbà: Manuel Prior ens proposava participar en la creació del primer bosc urbà a Andorra, la setmana passada. Una proposta que crida l’atenció per l’aparent contradicció que s’hi amaga donat que bosc i urbà semblen paraules antagòniques. A l’espera que la iniciativa fructifiqui, com ja ha succeït en alguns indrets d’Europa, no em puc estar de subratllar el que afirmava el creador, en l’entrevista que li va fer Alba Doral en aquesta casa: “A Andorra tenim molt de bosc, però la gent no coneix el bosc, no hi va”. Una afirmació que sembla contradir els motius que han impulsat a Guils de Cerdanya o a Lles, i que ja s’ha portat a terme en alguns llocs del Principat com ara la vall d’Incles, de limitar l’accés a la muntanya, per un excés de visitants.
Pares helicòpter: en escoltar la notícia per la ràdio, el primer que vaig recordar va ser una teoria que va desenvolupar la meva mare, quan l’Alzheimer ja havia començat a fer de les seves, però que s’ha demostrat cada cop més encertada. Així, cada vegada que escoltava, o veia, un helicòpter al cel de la Seu d’Urgell, afirmava tota compungida, “en deu passar alguna”. Sense haver fet cap estadística he pogut comprovar que no li faltava raó. Sovint, l’aparició d’aquest aparell precedeix a una notícia d’incendis, accidents o a un rescat de persones perdudes. Potser tan perdudes com quan els fills arriben a la universitat. Ara bé, no sembla raonable que els pares incomodin els professors amb visites inoportunes o correus intempestius. Una pressió que ha comportat reaccions com ara les del vicedegà de pràctiques de la facultat d’Educació de Granada, Pedro Valdivia, que va penjar a la porta del seu despatx, tal com publicava el Periòdic: “El vicedeganat de pràctiques no atén pares. Tots els alumnes matriculats en pràctiques són majors d’edat”.
El pare helicòpter no seria res més que un progenitor que està massa a sobre dels seus fills. Desconec si l’arribada d’aquesta aposició -aquests dos substantius que volen plegats-, tal com preveia la meva mare, també es convertirà en l’anunci de futures desgràcies.
Divorcis blancs: que també es coneixen com a divorcis grisos. Els mitjans de comunicació es fan ressò de la gran quantitat de divorcis que es porten a terme, quan els membres de la parella ja han arribat als cinquanta anys o més. Una edat en què els cabells ja han adquirit alguna d’aquestes dues tonalitats. Caldria demanar-se si, tot plegat, no manté alguna relació amb el gran augment de transmissió que han experimentat les malalties venèries en els darrers anys.
Eroticones: les noves tecnologies ens han introduït, sense saber-ho, en el món de la semiòtica. Tots els usuaris de telèfon mòbil coneixem el que és una icona, per a què s’utilitza i, no cal dir-ho, tampoc n’hi cap que no sàpiga enviar una emoticona.
Quina seria la meva sorpresa, en visitar la magnífica exposició que ha organitzat el Centre d’Art d’Escaldes- Engordany (CAEE), quan hi vaig llegir la paraula eroticona. Els hi adjunto la definició, que em va enviar el mateix centre: “Els denominats eroticones són figuretes humanes masculines representades majoritàriament amb el format d’amulet. Mostren atributs genitals hipertròfics, en molts casos fins un punt d’exageració inversemblant. Eren molt utilitzats com a objectes votius, relacionats amb la fertilitat i la potència sexual”.
Si ens mirem aquestes petites obres d’art i les comparem amb les albergínies, que alguns col·lectius utilitzen com a emoticona per a representar funcions similars, encara se’m desvetlla una fascinació més gran pels antics habitants de la ribera del riu Nil. Només cal que vagin a l’exposició per poder-ho corroborar.
