No per esperada, la notícia que els cinemes Guiu tanquen, ha deixat de sorprendre els cinèfils de la Seu. Al juny, va aparèixer un cartell que anunciava vacances i el rum-rum es va anar fent gros. I sí, ara ja es pot dir que els urgellencs s’han quedat sense les dues sales de cinema comercial, o el que seria el mateix, sense sales d’estrena. Com acostuma a passar, quan fou mort, el combregaren, i ara tot són escarafalls. Als més incombustibles els queda l’opció de traslladar-se fins al país veí, als cinemes Carlemany. Però aquesta opció comporta una inversió en temps i una despesa afegida en combustible i aparcament.
Amb tot, hem estat de sort. Els darrers anys d’aquest establiment han estat possibles gràcies al fet que la seva propietària està una mica, o bastant, tocada del Lumière. Una patologia que la va portar a organitzar un festival, el Picurt, que va aconseguir posar en el mapamundi del cinema el poble d’Artedó. Altres símptomes de l’afecció permetien que, a la seva sala 2, hi arribessin tot de pel·lícules que no s’estrenaven a Andorra o, en tot cas, hi arribaven molt més tard, dins la programació del Cine Club Les Valls.
Aquest cinema, de vegades d’autor, altres vegades poc comercial, permetia als urgellencs descobrir aquesta nova terminologia que, a poc a poc, se’ns impregna de l’anglès. Els espectadors del cinema no serien els mateixos sense hipsters i friquis. La passió de la Montse també ens permetia fer-nos els interessants quan sortíem de casa, tot presumint de cinema i de programació, mentre les noves plataformes i les formes de distribució tancaven cada cop més sales. Fins i tot a les grans ciutats s’empesquen altres propostes, com ara butaques que es poden inclinar i amb so immersiu, que atansen el món del cinema al de Port Aventura.
Sense aquesta opció setmanal per gaudir del setè art –i en aquesta frase es nota una mica la influència hipster, només una mica– a la Seu només li quedarà el grup d’irreductibles que, com si es tractés dels gals de la costa d’Armòrica, beuen de la poció màgica que els permet quedar-se tocats del Lumière. Són els qui tenen cura del Cine-Club, una institució amb més de cinquanta anys d’història que caldrà cuidar.
També existirà la possibilitat que es revifin, si el canvi climàtic ho permet, les sessions de cinema a la fresca, en festes majors amb pressupost per fer-ho. I potser caldria afegir-hi el front que ha obert la Fundació Planes, capaç de finançar un curs de cinema al poble d’Estamariu. El resultat es va exhibir a la sala Guiu, que en l’actualitat també té programat un petit cicle de cinema francès, lluny, però, de la freqüència setmanal.
Sovint he escoltat els que venen de fora queixar-se de com de lluny quedava la Seu de tot arreu. La merescuda jubilació de la Montse Guiu, i amb ella la pèrdua de la sala de cinema, no farà sinó incrementar aquesta distància.
